Páginas vistas en total

sábado, 26 de febrero de 2011

HOY... TE RECUERDO


Dejo que la noche delate mis lágrimas. Dejo que resbalen sobre mi mejilla, sobre el recuerdo. Dejo la mirada perdida inventando una excusa. En busca de un abrazo; vivo de la imaginación. Al alcance de mi mano pretendo colocar todo sentimiento que me aleje la confusión. Soplo suave para ahuyentar la ira, cierro los ojos, creo pasión. Rabia, odio, monotonía que se acostumbra a la distancia, distracciones para no caer.
Te echo de menos. Fue tan injusto… Eras símbolo de valentía, de fortaleza. Eras la persona que nadie podía odiar. Me duele hablar en pasado, como si tu manera de sonreír y decir que todo iba a salir bien hubieran desaparecido de mi cabeza. Y no es cierto, te llevo y te llevaré siempre dentro de mí, en mi corazón. Un corazón que se encoge y no deja respirar al recordar.
No quiero que desaparezcas. La idea de que mis recuerdos se desvanezcan, duele. No quiero una última imagen, ni dos. Quiero descubrir lo que no me dio tiempo de descubrir. Querer todo lo que no te pude querer.
Nunca se ha llorado demasiado. Mis labios dibujarán una pequeña sonrisa al pensar en la tuya, y mis ojos liberarán una lágrima de nostalgia. Y así, solo así, quiero recordarte.

MARIA OLIVA FARRIOL
15 AÑOS

martes, 22 de febrero de 2011

A LOS QUE ESCRIBEN


Un día se me presentó en bandeja la posibilidad de participar en un certamen de narrativa corta. Cursaba COU. Pensé que aquella era “mi” oportunidad. Me empleé a fondo, todos los días, con ilusión y temor... hasta darle la forma definitiva a “mi” cuento. Insisto en el posesivo MI. Hay pocas cosas que nos pertenezcan tanto como las palabras que vamos desgranando hasta llegar a crear. Gané. Sí... ¡gané el concurso! Disculpad el desahogo, pero aún ahora me emociona el recuerdo de aquel premio. Ese estímulo me ayudó a entender qué significaba para mí escribir. ¿Era un pasatiempo? ¿Empezaba a ser una necesidad?

El meollo de lo que se denomina hecho literario radica en algo que cuesta explicar. ¿Por qué escriben los que escriben?. ¿Cómo se engendra, cómo nace ese momento en el que las palabras dejan de ser un instrumento cotidiano para convertirse en arte? Ahí van unas cuantas respuestas. Paul Aster: “A menudo me pregunto por qué escribo. No es sólo para crear obras hermosas o relatos entretenidos. Es una actividad que parece que necesites para sobrevivir. Me siento muy mal cuando no lo hago. No es que escribir me provoque un gran placer, pero es mucho peor si no lo hago” .Humberto Guzmán: “Cuando no escribo sufro enormemente”. Y Marguerite Duras: “Escribir a pesar de todo, pese a la desesperación.... Escribir es intentar saber qué escribiríamos si escribiésemos –sólo lo sabemos después- antes. (...) Si se supiera algo de lo que se va a escribir antes de hacerlo, antes de escribir, nunca se escribiría. No valdría la pena”.

Escribir es viaje, misterio, necesidad. Estamos acostumbrados al tópico de que se escribe por placer, que también es cierto. Pero estas citas nos aportan algo nuevo. La necesidad, a menudo, está muy por encima del placer. Cuando menos lo esperas... durante un paseo, al intentar conciliar el sueño... se presenta, como surgiendo de la nada, el germen de una idea; y te agarra la mano, te arrastra y te dice: “¡escríbelo!”. Es un imperativo; por eso hay sufrimiento. Empieza entonces el combate entre el autor, lo que necesita decir y cómo quiere decirlo. Álvaro Mutis lo expone así:

“Cuando escritores, colegas míos cuya obra admiro, me dicen que sienten un placer infinito al escribir, no es que no los crea... es que me cuesta un trabajo horrible imaginar eso. Para  mí escribir es una lucha con el idioma. El pintor tiene un lienzo en blanco y lo va llenando de colores. Pero el lienzo está en blanco, entregado a él totalmente, a lo que él haga. El músico tiene una gama de sonidos, una manera de aprovechar esos sonidos. En cambio, los escritores nos las tenemos que ver con las palabras, con las que hablamos con el peluquero, peleamos con el taxista, discutimos con el amigo; hacemos una vida diaria que gasta y desgasta las palabras. (...) Entonces estas palabras, cuando se unen a otras en una forma inesperada toman un brillo especial, saltan y se escapan de esa cosa usual, gris, cotidiana... Ahí está el sufrimiento: en buscar la otra palabra, la manera de usar algo que está gastado y usarlo como nuevo”.

Necesidad y sufrimiento. Sufrimiento y placer de escribir. Binomios con dos caras que parecen antagónicos. No lo son. Esa idea que lleva siglos dormida y despierta sin avisar; aquel aroma antiguo que nos evoca una sensación o nos catapulta hacia un rincón de la memoria que quisiéramos retener en una fotografía instantánea; una escena que desearíamos volver a vivir de forma distinta, con personajes distintos, con un final distinto; la imagen dolorosa de un niño hambriento o la dulzura que emana de una mujer embarazada, que parece que se escapa y ni se sabe qué daríamos por inmovilizarla en la retina; y la fugacidad de la vida y lo eterno, lo razonable y lo absurdo, la libertad y nuestras prisiones imaginarias, la realidad y el sueño.... Todo aquello que exige una vida propia y  proyectar su propia sombra... y que te dice machaconamente: “¡escríbelo!”.

Seguramente la necesidad es algo parecido a eso... Y sin necesidad de contar no hay relato, no hay poesía. Sin necesidad de “dar a luz” no hay escritor. Quizá ahí estriba la diferencia entre el que hace literatura y el que solamente domina la técnica. Es ese punto de genialidad que capacita al escritor para enfrentarse a la hoja en blanco, solo ante el papel y un mundo que espera ser creado; un mundo que cobra vida, muchas veces al margen de lo que el escritor había planeado. Y empieza la lucha , la desesperación por no lograr decir lo que se quiere decir, por decir algo que no estaba previsto y tener que volver a reinventar, el bloqueo porque hay algo que falla e impide continuar. En definitiva, el pulso del hombre con la palabra hasta que consigue transformar lo vulgar y anodino en obra de arte.

SUNSI ESTIL-LES FARRÉ
50 AÑOS

sábado, 19 de febrero de 2011

10 claves para el éxito en nuestros relatos


1/ Tener los instrumentos de trabajo que nos gustan, cuaderno y Boli que queramos. Si queremos hojas de líneas o de cuadros o de color lila, si un tipo de papel específico va a inspirar nuestra creatividad, pues merece la pena. Lo mismo con el Boli, utilizar el que queramos.

2/ Dedicar un tiempo determinado. Muchos de nosotros (por no decir todos) tenemos otras ocupaciones a parte de ponernos a escribir). Es recomendable elegir un momento del día que nos venga bien para ponernos a escribir. Algunos se ponen metas de x palabras al día. Yo, en cambio, suelo ponerme metas semanales ya que debido a mi horario y a mi forma de ser es lo que me conviene. ¡Averigua tu horario!

3/ Escribir TODOS los días, aunque sea 10 minutos. Escribir es como un músculo, hay que ejercitarlo para mantenerlo en forma, y cuanto más escribimos, más fácil nos resulta. La fase en la que estamos viendo la estructura de nuestra novela o al finalizar el primer borrador, también cuenta como escribir.

4/ No te enamores de tu relato. Más aún. Considera todo lo que escribas como un borrador. Esto hace que escribas más relajado. “99 por ciento talento, 99 por ciento disciplina, 99 por ciento trabajo. Nunca debes estar contento con lo que haces. Nunca es tan bueno como pudiera serlo. Siempre debes soñar y apuntar más alto que lo que sabes que puedes hacer. No te preocupes por ser mejor que tus contemporáneos o que tus antecesores. Trata ser mejor que tú mismo”.

5/ Entender que no hay relatos malos, pero sí hay relatos mejores que otros. Escribir siempre es bueno, aunque lo que vayamos a escribir no sea de la mejor calidad. Picasso seguro que nunca vendió su primera obra, y no por eso dejó de pintar.

6/ Leer, leer, leer. Leer lo que nos gusta. Leer los libros que tengan que ver con lo que estamos escribiendo. Leer libros dentro de la misma categoria que solemos escribir (por ejemplo, juvenil). Leer libros de otras categorías. Leer todo lo que caiga en nuestras manos. Leer todo de manera crítica, no como traga-galletas.

7/ Escribir, escribir, escribir. Escribir, practicar, aprender, corregir errores, escribir. Escribir es la mejor manera de inspirarnos para escribir más.

8/ Cuéntaselo a alguien. Yo soy fan de empezar cosas y nunca terminarlas. He empezado muchos libros que no han pasado de la décima hoja, con historias maravillosas y geniales. Pero cuando encontré el libro del cual dije “Este sí!” comencé a decírselo a gente. Primero a mis padres, ellos siempre me han apoyado. Y por supuesto no se lo dije a todo el mundo, pero sí a los más cercanos, con quienes tengo más confianza.

9/ Los fallos cuentan como aciertos. Cada vez que comentes un error hace que hayas descartado una manera de hacer algo. Eso significa que estás más cerca de la solución, así que no te desanimes.

10/ No lo dejes para mañana. ¡Abajo la procrastinación! Si queremos terminar el relato y podemos hacerlo ahora, no lo dejes para luego, porque puede que ese momento nunca llegará.

Fuente:http://elcircodelasletras.com/

jueves, 17 de febrero de 2011

EL QUE SÉ D'ELLA




La  conec  des  de  fa  un parell  d’anys,  més  o  menys. No m’agrada  gaire  el seu  nom,  ni  la  seva  cara,  ni la  manera  com  mira   la  gent.  És  més  aviat lletja. Té  les  cames  molt  llargues  i  uns  braços  que  no   paren  d’estirar-se  i  estirar-se.  En poc temps ha recorregut  tot  el  món. Trepitja  el  terra  molt fort i va deixant  unes  petjades  molt  profundes.  Espatlla  els carrers  amb  les  seves  mans. Tot  i  tothom  sembla que  estigui  molt  trist  i  malalt.
És famosa, massa  famosa. Surt a tots els diaris,  revistes, a  les  notícies  de  la ràdio  i  de  la  televisió.  Els periodistes van bojos per treure una exclusiva, una entrevista, una  fotografia...  Ella  és  el tema de conversa dels grans i fins i tot  dels petits. No es parla de res més, sempre  és ella, ella i ella; és una egoista.
Aquest Nadal me la van presentar. S’assembla al “Ceelit Bang” perquè com  que és tan  greixosa...  i  ho  xucla  tot... No  entenc per què  diu  que ens  hem  d’estrényer el cinturó si a ella no li’n va bé cap. A casa es va menjar tots els torrons i neules  que va poder i en  van quedar molt pocs per a nosaltres. Els meus cosins em van dir que també l’havien convidat a casa  seva...  i  el  mateix. “S’ha  atipat”, em van dir. 
Quan ja marxava em vaig posar al davant de la porta i li vaig preguntar: “A  on has  nascut? Com és que tothom et coneix però no els hi caus bé? Què  els  has  fet?  Per què sempre vas corrent? No descanses mai? No  fas  cap  esport? Has estat tu la que has esborrat les coses que em demanava de la carta dels reis?  Potser no ets tu la culpable, però... per què els pares es recorden tant de tu quan arriba final de mes? Ets lladre?” Però la molt maleducada no em va respondre, em va fer una ganyota i amb un sol salt va marxar a casa dels veïns.
Ara, quan fem plans, pensem... si ella ve, no ens arriba per anar al cinema. I els meus pares m’expliquen que, de moment, mentre ella segueixi engreixant-se  no és convenient comprar el que no sigui gaire necessari, ni capricis, ni res.
Estic fastiguejada. Ara no en té prou d’entrar sense permís a les cases. Es fica  a les botigues, als súpers, a les empreses... i ha convençut els amos que no  són necessaris tants treballadors. Cada dia que passa hi ha  més gent sense feina. Fins i tot ho reconeix el president del govern; no és una bona persona. Tan li fa  que a molts no els arribi ni per menjar, ni per pagar la hipoteca o  el lloguer...  Ja ho diu el meu avi, “és pitjor que la Rotenmeier”.
No se sap quan fugirà, tan de bo s’esfumés... quin malson! Com  és  tan  bruixa,  últimament tothom li ofereix una escombra perquè marxi volant. Quan es decideixi,  estic segura que farem una festa amb serpentines, globus... com quan celebrem  el  cap  d’any.
A Ella li diria: “Apa adéu. No cal que ens deixis ni l’adreça ni el número de telèfon .  No et penso buscar”.

 BLANCA DEL CACHO ESTIL-LES
15 AÑOS
(Escrito  a los 13 años)

miércoles, 16 de febrero de 2011

INDIVIDU I SOCIETAT (II)


Com s’ha dit al primer paràgraf, els humans són considerats éssers socials per nombrosos estudiosos però, malgrat això, aquesta definició d’“animal social” que Aristòtil va donar a l’home i totes les posteriors teories desenvolupades a partir d’aquesta segueixen creant debat. Aquest ve donat per les diferents opinions contraposades sorgides que defensen, o bé que l’home es caracteritza per una marcada sociabilitat, donada per la possessió del llenguatge i el pensament, o bé, que l’ésser humà és només cultura, que no hi ha cap naturalesa compartida.

Però, independentment de si l’home és un “animal social” o no, quan viu en societat adquireix un seguit de drets i deures que ha de respectar i que limiten la seva llibertat, és a dir, que davant d’aquestes pautes estipulades per la societat i tots aquells organismes que la regulen, l’home ha de controlar els seus impulsos, convertint-se així en un ésser racional, capaç d’establir la pròpia conducta per tal de no ferir els altres ni ser rebutjat socialment.

Tant l’origen d’aquesta competència humana com el de la decisió que prenen els homes de fer-ne ús i marcar-la com a patró de conducta són una incògnita. En el cas de la provinença de la destresa en sí mateixa, no se sap si és una característica intrínseca de l’ésser humà o si aquest la desenvolupa a partir del moment en què comença a viure en grup i, per tant, apareix la necessitat de controlar les seves accions per tal d’establir relacions pacífiques basades, principalment, en el respecte. D’altra banda, igual que es desconeix d’on sorgeix l’habilitat de l’home d’establir una consciència pròpia que li dicta el que ha de fer, també s’ignora si el menester de fer ús d’aquesta és posterior o anterior a ella.

El fet de no poder establir l’origen de la manera d’actuar de l’home envers la societat, no implica la ignorància dels processos que du a terme per tal de socialitzar-se, ja que, entenent per socialització el procés psicosocial mitjançant el qual l’individu adquireix les normes de conducta, els valors imperants i la cultura d’un determinat grup social, es pot deduir que aquesta té lloc al llarg de tota la vida de l’ésser humà ja que aquest mai no deixa d’aprendre nous conceptes que poden influir-lo i està en constant evolució. Tanmateix, aquest procés es concentra en els primers anys de vida, quan hi ha més aprenentatge per imitació. Després, queda integrat en la educació en què influeix la família, l’escola i, cada cop més, els mitjans de comunicació, entre d’altres factors. El seu objectiu és la transmissió dels diferents rols i creences entre generacions, encara que es poden donar canvis socials, és a dir, que una persona pot diferir de les ideologies que li han intentat inculcar. Aquest és un altre aspecte propi dels humans estretament lligat a la llibertat i a les seves capacitats intel·lectuals, ja que cada persona té el dret, el deure i l’oportunitat de crear-se una opinió pròpia, independentment de la educació rebuda, gràcies a la seva intel·ligència, i per tant, a la seva capacitat d’analitzar, jutjar, raonar, etc.



Pel que fa a la independència de l’ésser humà respecte a la societat, malgrat que els seus modes de viure més comuns són en comunitat, ja estigui aïllada o en el centre de l’activitat cultural, social i d’oci, hi ha molts casos de gent solitària que rebutja la vida en societat. De fet, hi ha diversos estudis, com el publicat al Journal of Cognitive Neuroscience, al qual es fa referència a http://depsicologia.com/los-solitarios-tienen-un-cerebro-especial/, que defensen que els solitaris registren una activitat cerebral més baixa en l’aspecte relacionat a les recompenses, ja que “dado que la gente solitaria no depende de la sociedad, puede ser que no se conforte con recompensas sociales”. Els fa més lliure la carència de lligams cap a una estructura social? O segueixen estant limitats per les normes que regeixen la societat?

Bé, realment, la indiferència davant la opinió dels demés els dóna més llibertat a l’hora d’actuar, en no preocupar-se per si el que han fet o dit està socialment acceptat. Però, a la vegada que gaudeixen de certs privilegis, segueixen tenint obligacions, i aquests deures els restringeixen totes aquelles accions que no estaven limitades per la seva consciència social. Per tant, continuen sotmesos al sistema legal, social, etc. característics d’una societat. És a dir, si violen una llei o atempten contra les llibertats d’un altre seran castigats d’acord amb les normatives vigents al lloc del que procedeixen o on han comés l’acció, teòricament, igual que tots els individus.

Per consegüent, cada persona té un seguit de deures que restringeixen la seva llibertat, però, alhora, gaudeix d’un conjunt de drets que protegeixen, i també limiten, aquesta independència. I, encara que aquests han estat el.laborats per tal de defensar els interessos socials i propiciar la convivència pacífica de l’espècie, sovint van contra els interessos individuals o d’un determinat grup de persones, cosa que genera conflictes que, a la vegada, afecta a les llibertats dels altres individus sota la influència d’aquests col·lectius o, simplement, propers a ells. Quan aquests conflictes o situacions d’inestabilitat es tornen greus, es creen nous drets i deures o s’adapten els ja existents per tal d’evitar futurs problemes amb el conjunt de gent causant del problema. La contrarietat consisteix en què la diversitat i la desigualtat presents dins l’espècie humana actualment no permet assolir una convivència pacífica. Aristòtil digué “Els pilars fonamentals de la societat són l’amistat i la justícia”; doncs bé, fins que tothom no gaudeixi d’aquests simples drets, que per a molts, avui dia, constitueixen privilegis, la llibertat no podrà ser classificada com un tret propi de l’ésser humà.

MARTA MINGUELLA GALLACH
1º BACHILLERATO

martes, 15 de febrero de 2011

INDIVIDU I SOCIETAT (I)


L’ésser humà és sovint definit com un espècimen social, és a dir, que té la capacitat i la necessitat de relacionar-se amb altres individus de la seva espècie. Aquesta característica ve donada per un genoma propi, del qual emergeix una intel·ligència simbòlica i social que processa informació i li permet comunicar-se, dirigir el seu comportament i crear manifestacions culturals que introdueixen canvis decisius en la manera d’utilitzar la seva pròpia intel·ligència i en la seva relació amb l’entorn social i físic. Aquesta és l’explicació pel que fa a l’habilitat de socialitzar-se, però quines són les raons de l’home per a necessitar establir relacions? Fins a quin punt és un ésser social? Quina és la seva dependència respecte la societat?

Per començar, cal establir els límits que suposa per a les persones el fet de viure en societat, un terme que te diverses accepcions, estretament lligades a les capacitats i desitjos humans abans esmentats, tot i què algunes estan més enfocades a determinats sectors, com l’econòmic, que d’altres. Així doncs, s’entén per societat: un conjunt de persones que conviuen i es relacionen dins d’un mateix espai i àmbit cultural; una agrupació natural o pactada entre persones, o animals, amb l’objectiu d’acomplir, mitjançant la mútua cooperació, totes o algunes de les finalitats de la vida; la formada per comerciants, persones de negocis o accionistes d’alguna companyia; i, per últim, el conjunt de persones o institucions que actuen unides per tal d’aconseguir un mateix objectiu. D’aquesta manera, en totes aquestes definicions destaquen valors com la cooperació i l’establiment de relacions, ja siguin només pel fet de compartir una mateixa nacionalitat o per pertànyer a un mateix grup social. Per tant, no només hi ha un interès per part de l’individu d’establir relacions, sinó que la societat depèn de la necessitat d’aquest d’establir-les, ja que sense aquesta no existirien les agrupacions de persones d’orígens i objectius compartits a les que s’ha fet referència anteriorment. Alhora, la societat determina els límits de cada individu, ja que, per tal d’aconseguir una convivència pacífica cal que els homes es respectin els uns als altres. És per això que el filòsof i economista anglès John Stuart Mill va dir “La meva llibertat acaba on comença la de l’altre”, entenent que una persona té plena autonomia sempre que amb aquesta no perjudiqui a ningú i no limiti la llibertat dels altres, ja siguin individus, persones o ciutadans.

Cal diferenciar aquests tres termes perquè, tot i què tots ells fan referència a l’ésser humà, cada un n’acota el seu abast tenint en compte determinades característiques. Un individu és una persona que pertany a una classe o un grup, considerada independent de les altres persones; tot i així, també pot referir-se a una persona de la qual no es coneix la identitat o a un ésser viu, animal o planta que pertany a una espècie independentment dels altres. Individu, però, també pot ser utilitzat com a sinònim d’ésser humà o persona, ja que aquest últim terme és definit com a individu de l’espècie humana. Per últim, i aquí és on s’evidencia una delimitació més notable i específica, el ciutadà és aquella persona que viu en una ciutat o en un estat. D’aquesta manera, s’estableixen topònims que diferencien les persones segons el seu lloc d’origen o de residència, i que divideixen els homes. Aquesta divisió dels éssers humans també pot ser donada per qüestions de raça, sexe, religió, etc. i, sovint, aquests factors són els que porten a una discriminació i violació dels drets i llibertats dels altres.
(...)

PS. Debido a la extensión del artículo, se ha fragmentado en tres posts.
MARTA MINGUELLA GALLACH
1º BACHILLERATO 

lunes, 14 de febrero de 2011

POESÍA.



"Amiga esperança
no em deixis anar.
Amiga nostàlgia
no et puc oblidar."



"S’apropa per la carretera gris       
un mercedes negre i lluent.
Frena amb una batzegada,
un cop sec de volant.
Baixa un home indecís,
duu sabates i corbata
i un abric de pell.
S’apropa capcot
al cubell de les escombraries
i lentament s’humilia
de genolls, buscant
vida entre la fètida
descomposició."

XAVI JULBE OLLOQUI
17 AÑOS


sábado, 12 de febrero de 2011

ÀNGEL

"Avui he descobert que la meva germana, la Glòria, és un àngel.
Bé, el descobriment no l’he fet tot avui. En vaig començar a tenir certeses fa dues setmanes. Eren prop de les deu de la nit. Jo havia acabat de llegir un llibre que m’havia prestat la Glòria i em dirigia a la seva habitació per a tornar-li. Just abans d’entrar, vaig veure que estava molt concentrada en alguna cosa. Ella no em veia, és clar, perquè jo l’estava espiant per la porta, que no estava del tot tancada. De sobte, va sospirar i es va començar a transformar en quelcom que volava. Li van sortir unes ales enormes i blanques, com de pell de conill, i jo les volia acariciar, però si ho feia em descobriria. No sé com, les ales li sortien del pijama sense foradar-lo ni fer arrugues. Sobre el seu cap hi havia un cercle blanc que desprenia una mica de llum. No duia posada una túnica blau cel, com els àngels que ens imaginem, sinó que seguia portant el pijama. Era un ésser perfecte. Tot i així, jo ja ho havia mig-descobert perquè és evident que no és una noia com les altres. Suposo que la gent també en té una breu idea del que és la Glòria realment.
...
Potser per aquestes cames tan llargues i primes. O aquesta figura alta i esvelta que projecta una ombra envejable les tardes de primavera.
Potser és aquesta cara, excepcionalment perfecta, amb aquesta boca tan bonica; aquests llavis gruixuts que no paren de somriure. És tan bonic el seu somriure. Però tant... Potser és aquest nasset summament característic. Quantes noies el voldrien? Llàstima que ella no pugui olorar la seva olor, perquè un no olora la seva pròpia olor. I la seva és tan dolça i exquisida. És un aroma floral que ni els millors perfums són capaços d’imitar.
...
O potser són aquells ullets que tantes coses diuen amb una mirada. Una sola. Sembla mentida que un acte senzill com mirar als ulls pugui transmetre multitud de significats. Et mira als ulls i et diu el que et vol dir. I ho entens perfectament. I, mentre la mires, sents aquella dolçor que sempre l’envolta. I sents com et quedes sense respiració, un cop més. I sents que mai l’oblidaràs, aquesta mirada. Mai. De veritat, mai.

...
Potser són els seus cabells, els que la delaten. Aquests rínxols perfectament corbats i extraordinàriament desordenats, que també fan bona olor.
...
Però no només el físic és el seu delator. El seu caràcter ja ho diu tot. Pacient, comprensiva, amable, dòcil, honesta, cortesa, neta. Tantes maneres d’explicar-ho i ni un sol adjectiu que ho englobi tot. És injust no poder-la descriure com es mereix, però què hi podem fer? Jo no sé explicar millor com és.
...
I mentre miro aquest ser insuperable penso en quants cops creiem que coses així no són possibles. Quants cops he dit que la Glòria era un angelet de manera metafòrica. I aquí estic, asseguda rere la seva porta intentant explicar-vos el que tinc. Intentant expressar una idea de perfecció que mai podrà ser expressada. Perquè els humans no estem capacitats per fer-ho. Perquè ens supera en massa aspectes. I què he fet jo per tenir un tresor com aquest al meu costat? Qui m’ho pot explicar? Com li preguntaré a la Glòria tots els dubtes que tinc? I com entendré les respostes?
Estic cansada, ja li diré un altre dia.
Ja li diré un altre dia que sé el seu preuat secret, que l’he vist. Les seves ales, la llum que irradia, l’aroma que desprèn... Tot.

...Tornaré, Glòria. Tornaré per preguntar-te coses que no entendré, per demanar explicacions que no sóc capaç d’assimilar. I m’ho explicaràs tot, llavors? I em duràs amb tu a volar? Per què ets un àngel, Glòria? Per què ets sempre al meu costat?"
BELÉN LLÀTSER
17 AÑOS
(Escrito hace dos años)


jueves, 10 de febrero de 2011

Escribir es tan sencillo como esto...



Tengo un amigo bloguero que domina la técnica de la escritura como nadie. Mientras llegan vuestros artículos, os presento su último post. No vayáis a pensar que es sencillo escribir así. Que yo recuerde, solo he oído a Ozores empleando esta habilidad.



Os presento a Tomae. Su post: DESVENGANDO EL BARRONDILLO   Bueno, ¿eh? Me ha quedado clarísima la idea fundamental del texto. ¿Y a vosotros?

Sunsi

miércoles, 9 de febrero de 2011

PEQUEÑO PROPÓSITO


Estaba mirando el cielo, sin propósito alguno, sin esperar nada a cambio. Me molestaba un destello de luz artificial, me impedía ver mil millones de destellos salidos de la nada. Lo tapé, e infinitas estrellas que parecían no salir por timidez, se mostraron ante mí como reinas de todo, como señoritas ante su rey pudiendo ser reinas. Como quien se esconde o no quiere resaltar, pudiéndose comer el mundo entero.


A veces somos así. Dejamos que un pequeño destello de nada nos impida ver un mundo de mil sentimientos, mil cosas que disfrutar, mil cosas que aprender. Porque a veces las personas no sabemos vivir sin esa preocupación, sin aquello que nos produce algo en que pensar y quizás llorar. 


Pequeño propósito de poner la mano ahí, a esa altura encima de la frente. Donde lo veamos todo mejor; no más sencillo, pero menos complicado.

MARIA OLIVA FARRIOL
15 AÑOS


martes, 8 de febrero de 2011

LA PLATJA.


La platja.
Aquella platja, tan bonica, tan tranquil.la..

Fa un dia assolellat, veus tot lo que t’envolta... la forma de la sorra, les petxines, el color del cel, de l’aigua, el moviment de les onades, que marxen i tornen.
Escoltes els sons, el so de l’aigua, de cada onada.. Sens el cos tot càlid, banyat pel sol. Notes un petit sabor a sal als llavis.

Seus a terra, poses una mà  i notes, també, la sorra càlida. N’agafes un grapat, sentint com canvia la temperatura de la teva mà i la vas deixant anar lentament, observes com cau...
T’aixeques, camines, passeges..
Veus un punt, molt lluny, mirant l’horitzó, en el que hi ha dues gavines jugant, posant i traient el bec de l’aigua...

Es para el temps!
BLANCA DEL CACHO ESTIL-LES
15 AÑOS

lunes, 7 de febrero de 2011

...Y POESÍA: TRISTEZAS Y ESPERANZAS.




Tic, tac,
tic, tac.
Corren les agulles
del rellotge
amb pas
lent.
Tic, tac.
El tedi abraça
les hores
cansades.
Tic, tac.
Passa el temps,
res canvia.
Rutines
de cada dia.
Tic, tac,
tic, tac.



Així com la terra que ha estat assetjada pel foc
i on més tard tornen a brollar belles plantes
verdes,
d'aquesta manera, quan tot sembla fosc
i no es veu el final del dolor,
tornen a sorgir noves esperances
verdes.






XAVI JULBE OLLOQUi
2º de BACHILLERATO

domingo, 6 de febrero de 2011

LA LITERATURA Y YO


Ante la palabra literatura mucha es la gente que pone mala cara, ya que, generalmente, se asocia al aburrimiento y al estudio duro y pesado. Sin embargo, la literatura también es lectura y, por tanto, evasión e incluso diversión, aunque a muchos les parezca inverosímil. A su vez, la literatura nos permite conocer la historia ya que, en numerosas ocasiones, los autores basan sus obras en hechos reales sucedidos en el pasado o en su tiempo; por ejemplo, la sociedad reflejada en una creación literaria puede asemejarse a la real hasta el punto de regirse por las mismas normas y costumbres. Pero no nos engañemos. Cuando nos dicen “Hay que leerse La Celestina y Tirant lo Blanc no valoramos las ventajas que conllevará la lectura de estas grandes obras de la literatura. Automáticamente pensamos “Madre mía, pero si no se entiende nada”.

Nos pasan por la cabeza pensamientos de todo tipo menos positivos. ¿Hasta cuándo va a durar este rechazo a la literatura? ¿Acaso no somos capaces de apreciar a los grandes literatos? ¿O simplemente no nos gustan las obras que nos son impuestas?

Hoy en día están apareciendo una gran cantidad de libros que captan la atención de los jóvenes y, pese a que no son obras maestras o el paradigma de la buena literatura, siguen siendo literatura y promueven la lectura. Porque, ¿qué es la literatura? Esta es definida como el arte que emplea como instrumento la palabra. ¿Acaso Stephenie Meyer no se dedica a eso? ¿Y Federico Moccia? ¿Y Jordi Serra i Fabra? Lo harán con más o menos acierto, pero todos estos autores se valen de las palabras para contar algo al lector, para hacerle llegar sus sentimientos, proporcionarle un mundo en el que pueda evadirse de la realidad que lo rodea y dejar volar su imaginación; o, simplemente, para contarles una historia.

Tal vez el problema no sea el hecho de que se obligue a leer a grandes literatos anteriores que nos pueden parecer desfasados y pesados y que hacen que aborrezcamos la literatura; tal vez el verdadero problema sea la carencia de obras actuales que nos gustan como lecturas obligatorias en escuelas e institutos. Es decir, ¿una combinación de obras coetáneas y pasadas no resultaría positiva? ¿Acaso no podríamos, de esta manera, a la vez que disfrutar haciendo una actividad obligatoria del colegio, aprender, por ejemplo, a comparar ambos tipos de obras? También se pueden hacer análisis y comentarios de obras actuales, ¿no?

No se trata de hacer leer la saga Crepúsculo que, pese a su éxito, no destaca precisamente por su correcta y elaborada escritura; pero hay muchos libros por leer de autores mundialmente reconocidos como son Arturo Pérez Reverte o Isabel Allende y no tan conocidos a nivel mundial, aunque si nacional, como Laura Gallego García. También hay obras que son consideradas excelentes, cuyos autores son estimados los mejores en su género, como por ejemplo Sir Arthur Conan Doyle y Agatha Christie en el caso de las novelas de misterio, que no son muy comunes entre las lecturas obligatorias de las escuelas.

Teniendo el amplio abanico de obras literarias que hay hoy en día y el fácil acceso a ellas, no hay excusa para no añadir nuevas lecturas obligatorias que motiven  más a los alumnos a leer y disfrutar haciéndolo, a la vez que les permita asimilar el correcto uso de la lengua así como tomar conciencia de sucesos que tienen lugar en nuestro mundo actualmente, como es el caso de Cometas en el cielo de Khaled Husseini, lectura imperativa el año pasado en 4º de la ESO.

MARTA MINGUELLA GALLACH
1º de BACHILLERATO

sábado, 5 de febrero de 2011

PESIMISMO


¡Psssst! ¡¡Eh, oye, sí, tú mismo!! Mira, quería contarte un secreto que muy pocos conocen…

Hoy en día se ha puesto de moda el pesimismo. Lo podemos comprobar sobre todo en la televisión (aparato que controla nuestras mentes de una forma inexplicable). Seguro que siempre has oído decir: “qué mal está el mundo: mucho sufrimiento, falta de valores, abundancia de odio y egoísmo, etc.” y, por desgracia, es muy cierto… yo también lo digo muy a menudo. Pero ¿sabes qué suelo hacer justo después? Acordarme de una preciosa canción: “Man in the Mirror” (El hombre del espejo) cuyo mensaje principal es único: “si quieres hacer del mundo un sitio mejor, échate un vistazo a ti mismo y cambia”… en otras palabras, si cambias a mejor, entonces darás buen ejemplo al prójimo, y así empezarás a ayudar a los demás.

Apuesto a que muchos de los que estáis leyendo esto habéis mejorado la vida de otra persona. Sí, tú mismo, y/o viceversa (te han cambiado)… Fíjate lo que he aprendido de buena gente como tú: generosidad, humildad, confianza en mí mismo, respeto, ver las cosas desde una perspectiva positiva y buena, servir a los demás antes que a mí mismo, amabilidad en situaciones complicadas, etc.

Sí, lo sé… el mundo está muy mal… el tío de al lado es un pesado… la pava esa no para de hablar de sí misma… ¿Quieres que cambien? ¡Pues empieza tú mismo! Apaga la tele y fíjate en la bondad del prójimo. En realidad, el ejemplo es la fuerza que mueve los corazones de los demás… Sé que es muy fácil decirlo, pero estaría bien que lo intentáramos… juntos podremos cambiar algo, ¿no crees? ;)
Para que en el mundo haya paz, tiene que haber paz en tu corazón… En el corazón del hombre del espejo es donde empieza todo…

Make that change (Haz ese cambio).




PD: Me gustaría añadir que el pesimismo es fruto de poner nuestros ojos en las cosas malas. Si los pusiéramos en las cosas buenas que nos rodean, el pesimismo estaría extinguido. Esto sólo se puede comprobar descubriendo la bondad que hay en los demás. Así la esperanza de un mundo mejor se ve con más claridad.
Tal como dice el anuncio de Coca-Cola: hay más cosas buenas que malas. :)

PEDRO POVEDA RODRÍGUEZ
19 AÑOS
Aquí tenéis el vídeo. Os lo recomiendo, pone la piel de gallina…

viernes, 4 de febrero de 2011

UN “TU POTS”, UN “TU HO VALS”.


Som un curs més unit que una altra cosa. Divertit, boig, alegre, cridaner, delirant, que tira més cap a les ximpleries que a la serietat. Unes quantes noies, que si fa o no fa, s'estimen, s'aprecien i s'ajuden. La majoria som desde un sempre total. 13 anys juntes? 
Hem crescut i ens hem fet fortes. Hem superat tantes coses, tantes que una més no ens és obstacle. Hem estat conscients de més d'un miracle, i ho dic amb fermesa. No nego que érem unes cries, tampoc que ho seguim sent. Alguna cosa ens ha fet madurar, ens ha fet entendre durant molts anys que totes estem per alguna cosa, i que ninguna podem faltar. Que si una ho fes, no seria el mateix, i per això subsistim i subsistim. No ens rendim a lluitar contra cada adversitat. A mirar endavant, a no mirar enrere. Amb 10 o 11 anyets vam fer tira a tira de paper, una sanefa d'unes 500 tiretes. En cada una d’elles, una il.lusió, una esperança. En cada una, un sospir de tendresa, un "sé fuerte", un "tu pots", un "tu ho vals".

Ara som capaces de posar-nos de genolls una bona estona i resar, oferir-ho per ratificar que tot serà allò que recordarem sempre, que podrem explicar amb un somriure i abraçant-la. És forta, ho sabem. I l'amor i l'esperança superen el dolor. La tendresa, el sofriment i l'amistat; qualsevol cosa que ens proposem.

MARIA OLIVA FARRIOL
15 AÑOS

Aclaración: escrito que rememora dos momentos duros y alejados en el tiempo: la enfermedad grave y posterior intervención quirúrgica de dos compañeras de curso: A.B. (en Primaria) y B.G. ( hace apenas dos meses). 

jueves, 3 de febrero de 2011

LA IMPORTANCIA DE LA FILOSOFÍA


Unos hombres se encuentran en una cueva, atados de tal manera que no pueden ver lo que hay al otro lado de la entrada, por la que pasan personas que llevan a cuestas esculturas de animales y diferentes utensilios. De día, las sombras que generan los paseantes se proyectan dentro de la cueva y los prisioneros aceptan que ésa es la realidad.

Pero un buen día, uno consigue zafarse de sus ataduras. Al salir de su prisión se deslumbra con la luz del sol. Da una vuelta y observa que su vida en la caverna no era ni una mínima parte de la vida que hay fuera de ella. Se da cuenta entonces de que la verdadera realidad es aquella que está alumbrada por la luz del sol, y no la que queda sumida en la oscuridad de la caverna, meras sombras, reflejos inciertos.



El antiguo prisionero quiere volver a la cueva para avisar a sus compañeros de que todo lo que conocen no es más que una ilusión, pero lo reconsidera porque sabe que no le creerán y tratarán de acallarlo.Platón nos contó, de una manera comprensible para todos, que sólo existe una verdad y que todo lo que las personas creemos que lo es, resulta subjetivo, pues no es otra cosa que la visión que cada uno tiene del mundo (subjetiva, incompleta).

Esta visión se cumple en el debate político actual. No hemos comprendido todavía que no es malo tener ideas propias, lo malo es no saber con exactitud en qué nos hemos basado para llegar a esas opiniones. Es muy fácil hablar de todo; lo complicado y costoso es comprender el porqué. Por ejemplo, si se pregunta a cualquier joven sobre su posición ante la política observamos dos situaciones: la primera es la conocida abstinencia del derecho al voto, la comodidad del conformismo; la segunda es el sentimentalismo, es decir, votar al que vota la mayoría sin otro motivo que el movimiento de la masa, claro de la oscuridad de la que habla Platón. Pero hoy se considera correcto vivir sumidos en el mito de la caverna.
CARMINA ÁLVAREZ LLANES
20 AÑOS
Artículo escrito a los 18 años.  

miércoles, 2 de febrero de 2011

QUI VOL, POT


Pip pip pip pip..., sents l’eco llunyà del despertador, cada cop més i més proper, fins que te’n adones de que és el teu, de que et crida a tu. I per un moment penses de deixar-ho córrer, els convidats d’ahir, la son que sembla voler-te guanyar, la voluntat que es va fent petita. Però no, vols anar amb bici i hi aniràs, guanyes tu.

Ràpid apretes el botonet que trobes primer del despertador, aquella màquina tant útil de la qual depenem moltes vegades, però que ara podria despertar la teva dona, aquest àngel que tens aquí al teu costat que es comença a moure -el despertador actúa fins i tot quan no volem que ho faci- però que encara dorm plàcidament, com una nena. Li dones un petó al teu tresor, aquell que guardes en el fons del teu cor i que ningú mai no et prendrà, amb cuidado de no despertar-lo.

T’aixeques poc a poc, i et vesteixes sentat en el sofà blau, perquè en la foscor costa mantenir-se en equilibri amb una cama, tot i que la pràctica desde els setze anys fa molt.

Quan acabes, agafes les crosses, vas cap a baix, i amb compte de no fer soroll amb les claus obres la porta de la sala annexa i allí està la teva bici, aquesta amiga que durant tants quilòmetres t’ha acompanyat i portat, ha baixat muntanyes amb tu i les ha pujat, barallant-se amb tu i amb la força de la gravetat que us emputjava a tots dos cap a baix, contra aquella sola cama que treballava més i més fins a arribar satisfeta a la meta.

Esmorzes una mica i et prepares l’Isostar, perquè a mitja pujada es nota la diferència entre aigua i  beguda energètica, una sembla fer-te més pesat i l’altra et dóna literalment una empenta invisible desde darrere.

Després les ulleres de sol, que sinó no veus res a contrallum, i això molesta molt. També el casc, és clar, perquè protegeix molt, i més per la muntanya, no sigui pas que la roca d’aquell gir tant brusc ple de grava et faci caure aquest cop, espantant la teva dona més que a tu mateix.
I, finalment, la bamba te la poses a la sala annexa per a no ratllar el parquet de casa, perquè amb una cama és imprescindible que la bamba s’agafi al pedal.

Ja està tot preparat, i quan surts per la porta mires enrere i penses que un cop més amb bici, que ho tens tot. Actives el comptaquilòmetres, i ja posats mires quants n’has fet amb aquesta bici, i et sorprens de lo lluny que pots anar amb només una cama i una bicicleta. En fi, qui vol, pot.

Et dirigeixes al casc, un punt de trobada que es diu així perquè algú va olvidar un casc de moto temps enrere, i hi trobes a dos dels quatre amics que havíeu quedat aquí a les vuit en punt. Et fixes en el cel, sembla mentida com mentre et vesties, esmorzaves i venies cap aquí canvia de fosc a clar, de no-sol a sol. I mentre ho mires arriva el tercer amic, i comenceu l’excursió.
Avui heu pensat d’anar pel camí de fa tres setmanes, per canviar.

Comences a pedalar xano-xano, no és ni pujada ni baixada, i t’agrada aquesta sensació, perquè ara ets amb bici i no hi ha pressa perquè és dissabte i no plourà perquè el cel és completament blau, amb sol, tot i que no t’has vestit d’estiu perquè a l’hivern el cel enganya, i pots passar fred, i de fet, no tens calor amb el que duus posat.

Aviat arriba la primera pujada, que és curta però empinada. La puges sense dubtar, que els dubtes fan perdre temps i forces. Dirigeixes la bicicleta entre les pedres soltes, triant la roca dura i compacta, que no traiciona. Aviat acava, i beus una mica de la cantimplora, ràpid perquè una cama, un braç i grava són difícils de fer compatibles, encara que no sigui pujada.
Continua l’excursió, i tu pots, és clar, perquè tu vols, i tothom que et coneix t’admira inevitablement. Perquè no hi ha gaires homes que siguin metges, estiguin amb la família, esquiïn i vagin amb bici amb una cama, i el més important, siguin feliços i no demostrin tot el que fan a tothom. I quan algú coneix a algú com tú es sorprèn. Es sorprèn de que et posis a la cua i pedalis com els demés, bé, com els demés aparentment, perquè aquesta cama fa el doble que les dels altres. Per això està tant forta i pot. Pot perquè vol.

Ja arriva el final de la sortida, amb aquella pujada tant difícil i llarga que fa del més fort un figaflor, i que crema cada gram d’energia que queda, fins que s’acaba, i hi ha gent que para i s’aparta ràpid. Però tu segueixes. Un, dos, un, dos..., notes el bum, bum del cor per tot el cos, fins i tot a les mans que tant fort s’agafen al manillar notes els batecs d’aquest cor que mai para de treballar. I no mires el rellotge perquè et dóna por saber les pulsacions, perquè et sembla que estàs superant el teu màxim.

I deixant de banda el cor, notes la pujada dintre teu. Notes cadascun dels músculs de la cama, notes com et crema tot, i ràpid i d’un glop et beus el gel especial energètic, i t’emputja, sí, però la cama treballa i aviat estàs igual que abans. I comences a divisar el final. Sembla llunyà, però cada cop s’acosta més aquella rampa final que acava de matar a tot aquell que aconsegueix arribar-hi sobre la bici. I tú pots, és clar, perquè tu vols. No és un ànim, és una realitat. Un pot o no pot. No és com les pel·lícules que, sense haver practicat prou, arrives. No. Aquí si ets prou fort ho fas, i si no, no. Però podent-hi i tot et sembla que aquest cop no podràs, i t’arrepenteixes de no haver-te quedat al llit, amb el teu àngel. Tu mateix dius moltes vegades que la força per pujar és força intel·lectual, per a no rendir-te. És saber pensar amb el cor a més de 180. Però tú hi vols arribar, i finalment hi arribes. I una petita llàgrima de l’esforç t’entel·la la vista. Has arribat el primer. Has volgut, has pogut. Perquè tu pots, sí.

Una mica més enllà, us acomiadeu tots, i marxes cap a casa, feliç. Feliç un cop més d’haver-te superat. I quan t’obre la porta aquell àngel i et diu que està fent una Quiche Lorraine et poses content. Perquè això és el millor que tens: l’alegria. I perquè l’alegria te la dóna el voler, el poder. I si tu vols, pots.

BELÉN LLÁTSER NIETO
17 AÑOS

Dedicado a mi padre.