Páginas vistas en total

miércoles, 16 de febrero de 2011

INDIVIDU I SOCIETAT (II)


Com s’ha dit al primer paràgraf, els humans són considerats éssers socials per nombrosos estudiosos però, malgrat això, aquesta definició d’“animal social” que Aristòtil va donar a l’home i totes les posteriors teories desenvolupades a partir d’aquesta segueixen creant debat. Aquest ve donat per les diferents opinions contraposades sorgides que defensen, o bé que l’home es caracteritza per una marcada sociabilitat, donada per la possessió del llenguatge i el pensament, o bé, que l’ésser humà és només cultura, que no hi ha cap naturalesa compartida.

Però, independentment de si l’home és un “animal social” o no, quan viu en societat adquireix un seguit de drets i deures que ha de respectar i que limiten la seva llibertat, és a dir, que davant d’aquestes pautes estipulades per la societat i tots aquells organismes que la regulen, l’home ha de controlar els seus impulsos, convertint-se així en un ésser racional, capaç d’establir la pròpia conducta per tal de no ferir els altres ni ser rebutjat socialment.

Tant l’origen d’aquesta competència humana com el de la decisió que prenen els homes de fer-ne ús i marcar-la com a patró de conducta són una incògnita. En el cas de la provinença de la destresa en sí mateixa, no se sap si és una característica intrínseca de l’ésser humà o si aquest la desenvolupa a partir del moment en què comença a viure en grup i, per tant, apareix la necessitat de controlar les seves accions per tal d’establir relacions pacífiques basades, principalment, en el respecte. D’altra banda, igual que es desconeix d’on sorgeix l’habilitat de l’home d’establir una consciència pròpia que li dicta el que ha de fer, també s’ignora si el menester de fer ús d’aquesta és posterior o anterior a ella.

El fet de no poder establir l’origen de la manera d’actuar de l’home envers la societat, no implica la ignorància dels processos que du a terme per tal de socialitzar-se, ja que, entenent per socialització el procés psicosocial mitjançant el qual l’individu adquireix les normes de conducta, els valors imperants i la cultura d’un determinat grup social, es pot deduir que aquesta té lloc al llarg de tota la vida de l’ésser humà ja que aquest mai no deixa d’aprendre nous conceptes que poden influir-lo i està en constant evolució. Tanmateix, aquest procés es concentra en els primers anys de vida, quan hi ha més aprenentatge per imitació. Després, queda integrat en la educació en què influeix la família, l’escola i, cada cop més, els mitjans de comunicació, entre d’altres factors. El seu objectiu és la transmissió dels diferents rols i creences entre generacions, encara que es poden donar canvis socials, és a dir, que una persona pot diferir de les ideologies que li han intentat inculcar. Aquest és un altre aspecte propi dels humans estretament lligat a la llibertat i a les seves capacitats intel·lectuals, ja que cada persona té el dret, el deure i l’oportunitat de crear-se una opinió pròpia, independentment de la educació rebuda, gràcies a la seva intel·ligència, i per tant, a la seva capacitat d’analitzar, jutjar, raonar, etc.



Pel que fa a la independència de l’ésser humà respecte a la societat, malgrat que els seus modes de viure més comuns són en comunitat, ja estigui aïllada o en el centre de l’activitat cultural, social i d’oci, hi ha molts casos de gent solitària que rebutja la vida en societat. De fet, hi ha diversos estudis, com el publicat al Journal of Cognitive Neuroscience, al qual es fa referència a http://depsicologia.com/los-solitarios-tienen-un-cerebro-especial/, que defensen que els solitaris registren una activitat cerebral més baixa en l’aspecte relacionat a les recompenses, ja que “dado que la gente solitaria no depende de la sociedad, puede ser que no se conforte con recompensas sociales”. Els fa més lliure la carència de lligams cap a una estructura social? O segueixen estant limitats per les normes que regeixen la societat?

Bé, realment, la indiferència davant la opinió dels demés els dóna més llibertat a l’hora d’actuar, en no preocupar-se per si el que han fet o dit està socialment acceptat. Però, a la vegada que gaudeixen de certs privilegis, segueixen tenint obligacions, i aquests deures els restringeixen totes aquelles accions que no estaven limitades per la seva consciència social. Per tant, continuen sotmesos al sistema legal, social, etc. característics d’una societat. És a dir, si violen una llei o atempten contra les llibertats d’un altre seran castigats d’acord amb les normatives vigents al lloc del que procedeixen o on han comés l’acció, teòricament, igual que tots els individus.

Per consegüent, cada persona té un seguit de deures que restringeixen la seva llibertat, però, alhora, gaudeix d’un conjunt de drets que protegeixen, i també limiten, aquesta independència. I, encara que aquests han estat el.laborats per tal de defensar els interessos socials i propiciar la convivència pacífica de l’espècie, sovint van contra els interessos individuals o d’un determinat grup de persones, cosa que genera conflictes que, a la vegada, afecta a les llibertats dels altres individus sota la influència d’aquests col·lectius o, simplement, propers a ells. Quan aquests conflictes o situacions d’inestabilitat es tornen greus, es creen nous drets i deures o s’adapten els ja existents per tal d’evitar futurs problemes amb el conjunt de gent causant del problema. La contrarietat consisteix en què la diversitat i la desigualtat presents dins l’espècie humana actualment no permet assolir una convivència pacífica. Aristòtil digué “Els pilars fonamentals de la societat són l’amistat i la justícia”; doncs bé, fins que tothom no gaudeixi d’aquests simples drets, que per a molts, avui dia, constitueixen privilegis, la llibertat no podrà ser classificada com un tret propi de l’ésser humà.

MARTA MINGUELLA GALLACH
1º BACHILLERATO

No hay comentarios:

Publicar un comentario