Por.

Por, molta por. Entres en aquella sala fosca per a buscar llenties un dijous per la nit. Silenci, cap so. I, no saps com, essent adult, t’envaeix aquell sentiment tan estrany que et fa caminar lentament i t’obliga a mirar a tots llocs abans d’avançar un pas més cap a les llenties. Busques l’interruptor de la llum i l’apretes, però la bombeta no s’encén. Continues la teva marxa i, de sobte, un soroll, provocat segurament pels teus peus, et fa agafar aire massivament i aguantar la respiració. Et quedes quiet, sense atrevir-te a deixar anar l’aire. Mires un cop més en totes direccions, sabent que si veus alguna cosa, t’hi quedes. És una mica il·lògic, no? Per què mirar tant si no pots veure res? Però tot i així pentines la despensa amb la vista, per si de cas. I et fa una mica de vergonya tenir por d’una cosa així a aquestes edats. I penses “què és la por?”.

Sentim la por i prou, no ens parem a pensar en què és. No ens imaginem que la millor manera de vèncer una cosa és saber què la forma. Jo crec que por és ignorància. Incertesa sobre el que vindrà, sobre el que ens espera. Acostumats a veure-ho tot amb llum i claredat, ens desconcertem quan no ho controlem tot. I llavors tenim por. Por a que les coses no surtin com ens esperem.

Però la por no és cosa de llum o foscor. No has experimentat por alguna vegada a perdre un amic? Aquell dia en què et vas enfadar amb un amic per un malentès o una ximpleria. I quan vas arribar a casa et vas passar un munt d’estona pensant en el teu amic. No és un amic, és el teu amic. En tants cops que havíeu rigut i en tants secrets que us havíeu confiat. I vas agafar el telèfon i vas marcar el seu número de memòria. I, sobretot, mentre esperaves a que contestés, tenies por. Por a que no et perdonés. Por a que no arribés a ser un altre cop com abans. Por a perdre un amic. I no recuperar-lo mai.

La por és física o psíquica? És un instint de supervivència o un debilitador natural?

A la primera pregunta jo respondria que, en estar causada per fets que raonem, és més aviat un efecte mental amb repercussions corporals, que et fan estar tens quan no trobes la llanterna de la despensa. No en som conscients de com el nostre cervell pot arribar a controlar qualsevol reflex del nostre cos. No en som conscients, no n’ets conscient, així que simplement notes com se t’encongeix el cor quan cruix el sòl, i decideixes preparar una truiteta de patates, que no passa res per no menjar llenties. Ja en menjaré demà per dinar, penses. Demà per dinar, perquè hi haurà prou llum en aquesta saleta com per a que puguis controlar la situació i agafar els llegums que més et vinguin de gust. I la por haurà passat, i tú no hi hauràs pensat.

Pel que fa a la segona pregunta, jo no sé si la por és un avantatge o un inconvevient. Sí, és veritat, el temor a alguna cosa ens fa petits d’aquella manera tan brutal, que no sembla gaire beneficiosa, però el fet de superar les pors ens fa grans per dintre i valents per fora. I tornes a la maleïda saleta fosca el dissabte a buscar vinagre aquest cop, que per l’amanida no te’n queda, i et torna a passar el mateix. El cor et truca, et dóna cops desde dintre, avisant de que passa quelcom que no li agrada. Aquesta vegada no pots donar mitja volta i marxar, perquè notes una maneta que t’agafa fort. Et preguntes qui té més por, si el teu fill o tu, i com a bon pare segueixes, palpes l’estant i agafes la primera ampolla que trobes, que no és precisament la del vinagre.

I per tercer cop hi entres el dimecres, que la nena vol llet després de sopar. I et preguntes què punyetes passa que sempre has odiat aquella saleta. Perquè odiem la por? Anem per la vida buscant sentiments diferents i emocionants, però quan ens topem amb el més interessant de tots, en fugim. En fugim perquè mai no en serem conscients que el món no és nostre, que en realitat som molt petits. Perquè la manca de confiança ens supera d’aquella manera tan potent, inexplicable. En fugim perquè no la sabem ni definir, la por. Perquè té la capacitat de fer-nos autoconvèncer que no fan falta les llenties. La truita és molt bona. No si, en realitat, perquè voldria jo llenties?

Bell's

Belén Llàtser Nieto

2º Bachillerato

INDIVIDU I SOCIETAT (II)

Com s’ha dit al primer paràgraf, els humans són considerats éssers socials per nombrosos estudiosos però, malgrat això, aquesta definició d’“animal social” que Aristòtil va donar a l’home i totes les posteriors teories desenvolupades a partir d’aquesta segueixen creant debat. Aquest ve donat per les diferents opinions contraposades sorgides que defensen, o bé que l’home es caracteritza per una marcada sociabilitat, donada per la possessió del llenguatge i el pensament, o bé, que l’ésser humà és només cultura, que no hi ha cap naturalesa compartida.

Però, independentment de si l’home és un “animal social” o no, quan viu en societat adquireix un seguit de drets i deures que ha de respectar i que limiten la seva llibertat, és a dir, que davant d’aquestes pautes estipulades per la societat i tots aquells organismes que la regulen, l’home ha de controlar els seus impulsos, convertint-se així en un ésser racional, capaç d’establir la pròpia conducta per tal de no ferir els altres ni ser rebutjat socialment.

Tant l’origen d’aquesta competència humana com el de la decisió que prenen els homes de fer-ne ús i marcar-la com a patró de conducta són una incògnita. En el cas de la provinença de la destresa en sí mateixa, no se sap si és una característica intrínseca de l’ésser humà o si aquest la desenvolupa a partir del moment en què comença a viure en grup i, per tant, apareix la necessitat de controlar les seves accions per tal d’establir relacions pacífiques basades, principalment, en el respecte. D’altra banda, igual que es desconeix d’on sorgeix l’habilitat de l’home d’establir una consciència pròpia que li dicta el que ha de fer, també s’ignora si el menester de fer ús d’aquesta és posterior o anterior a ella.

El fet de no poder establir l’origen de la manera d’actuar de l’home envers la societat, no implica la ignorància dels processos que du a terme per tal de socialitzar-se, ja que, entenent per socialització el procés psicosocial mitjançant el qual l’individu adquireix les normes de conducta, els valors imperants i la cultura d’un determinat grup social, es pot deduir que aquesta té lloc al llarg de tota la vida de l’ésser humà ja que aquest mai no deixa d’aprendre nous conceptes que poden influir-lo i està en constant evolució. Tanmateix, aquest procés es concentra en els primers anys de vida, quan hi ha més aprenentatge per imitació. Després, queda integrat en la educació en què influeix la família, l’escola i, cada cop més, els mitjans de comunicació, entre d’altres factors. El seu objectiu és la transmissió dels diferents rols i creences entre generacions, encara que es poden donar canvis socials, és a dir, que una persona pot diferir de les ideologies que li han intentat inculcar. Aquest és un altre aspecte propi dels humans estretament lligat a la llibertat i a les seves capacitats intel·lectuals, ja que cada persona té el dret, el deure i l’oportunitat de crear-se una opinió pròpia, independentment de la educació rebuda, gràcies a la seva intel·ligència, i per tant, a la seva capacitat d’analitzar, jutjar, raonar, etc.

Pel que fa a la independència de l’ésser humà respecte a la societat, malgrat que els seus modes de viure més comuns són en comunitat, ja estigui aïllada o en el centre de l’activitat cultural, social i d’oci, hi ha molts casos de gent solitària que rebutja la vida en societat. De fet, hi ha diversos estudis, com el publicat al Journal of Cognitive Neuroscience, al qual es fa referència a http://depsicologia.com/los-solitarios-tienen-un-cerebro-especial/, que defensen que els solitaris registren una activitat cerebral més baixa en l’aspecte relacionat a les recompenses, ja que “dado que la gente solitaria no depende de la sociedad, puede ser que no se conforte con recompensas sociales”. Els fa més lliure la carència de lligams cap a una estructura social? O segueixen estant limitats per les normes que regeixen la societat?

Bé, realment, la indiferència davant la opinió dels demés els dóna més llibertat a l’hora d’actuar, en no preocupar-se per si el que han fet o dit està socialment acceptat. Però, a la vegada que gaudeixen de certs privilegis, segueixen tenint obligacions, i aquests deures els restringeixen totes aquelles accions que no estaven limitades per la seva consciència social. Per tant, continuen sotmesos al sistema legal, social, etc. característics d’una societat. És a dir, si violen una llei o atempten contra les llibertats d’un altre seran castigats d’acord amb les normatives vigents al lloc del que procedeixen o on han comés l’acció, teòricament, igual que tots els individus.

Per consegüent, cada persona té un seguit de deures que restringeixen la seva llibertat, però, alhora, gaudeix d’un conjunt de drets que protegeixen, i també limiten, aquesta independència. I, encara que aquests han estat el.laborats per tal de defensar els interessos socials i propiciar la convivència pacífica de l’espècie, sovint van contra els interessos individuals o d’un determinat grup de persones, cosa que genera conflictes que, a la vegada, afecta a les llibertats dels altres individus sota la influència d’aquests col·lectius o, simplement, propers a ells. Quan aquests conflictes o situacions d’inestabilitat es tornen greus, es creen nous drets i deures o s’adapten els ja existents per tal d’evitar futurs problemes amb el conjunt de gent causant del problema. La contrarietat consisteix en què la diversitat i la desigualtat presents dins l’espècie humana actualment no permet assolir una convivència pacífica. Aristòtil digué “Els pilars fonamentals de la societat són l’amistat i la justícia”; doncs bé, fins que tothom no gaudeixi d’aquests simples drets, que per a molts, avui dia, constitueixen privilegis, la llibertat no podrà ser classificada com un tret propi de l’ésser humà.

MARTA MINGUELLA GALLACH

1º BACHILLERATO

INDIVIDU I SOCIETAT (I)

L’ésser humà és sovint definit com un espècimen social, és a dir, que té la capacitat i la necessitat de relacionar-se amb altres individus de la seva espècie. Aquesta característica ve donada per un genoma propi, del qual emergeix una intel·ligència simbòlica i social que processa informació i li permet comunicar-se, dirigir el seu comportament i crear manifestacions culturals que introdueixen canvis decisius en la manera d’utilitzar la seva pròpia intel·ligència i en la seva relació amb l’entorn social i físic. Aquesta és l’explicació pel que fa a l’habilitat de socialitzar-se, però quines són les raons de l’home per a necessitar establir relacions? Fins a quin punt és un ésser social? Quina és la seva dependència respecte la societat?

Per començar, cal establir els límits que suposa per a les persones el fet de viure en societat, un terme que te diverses accepcions, estretament lligades a les capacitats i desitjos humans abans esmentats, tot i què algunes estan més enfocades a determinats sectors, com l’econòmic, que d’altres. Així doncs, s’entén per societat: un conjunt de persones que conviuen i es relacionen dins d’un mateix espai i àmbit cultural; una agrupació natural o pactada entre persones, o animals, amb l’objectiu d’acomplir, mitjançant la mútua cooperació, totes o algunes de les finalitats de la vida; la formada per comerciants, persones de negocis o accionistes d’alguna companyia; i, per últim, el conjunt de persones o institucions que actuen unides per tal d’aconseguir un mateix objectiu. D’aquesta manera, en totes aquestes definicions destaquen valors com la cooperació i l’establiment de relacions, ja siguin només pel fet de compartir una mateixa nacionalitat o per pertànyer a un mateix grup social. Per tant, no només hi ha un interès per part de l’individu d’establir relacions, sinó que la societat depèn de la necessitat d’aquest d’establir-les, ja que sense aquesta no existirien les agrupacions de persones d’orígens i objectius compartits a les que s’ha fet referència anteriorment. Alhora, la societat determina els límits de cada individu, ja que, per tal d’aconseguir una convivència pacífica cal que els homes es respectin els uns als altres. És per això que el filòsof i economista anglès John Stuart Mill va dir “La meva llibertat acaba on comença la de l’altre”, entenent que una persona té plena autonomia sempre que amb aquesta no perjudiqui a ningú i no limiti la llibertat dels altres, ja siguin individus, persones o ciutadans.

Cal diferenciar aquests tres termes perquè, tot i què tots ells fan referència a l’ésser humà, cada un n’acota el seu abast tenint en compte determinades característiques. Un individu és una persona que pertany a una classe o un grup, considerada independent de les altres persones; tot i així, també pot referir-se a una persona de la qual no es coneix la identitat o a un ésser viu, animal o planta que pertany a una espècie independentment dels altres. Individu, però, també pot ser utilitzat com a sinònim d’ésser humà o persona, ja que aquest últim terme és definit com a individu de l’espècie humana. Per últim, i aquí és on s’evidencia una delimitació més notable i específica, el ciutadà és aquella persona que viu en una ciutat o en un estat. D’aquesta manera, s’estableixen topònims que diferencien les persones segons el seu lloc d’origen o de residència, i que divideixen els homes. Aquesta divisió dels éssers humans també pot ser donada per qüestions de raça, sexe, religió, etc. i, sovint, aquests factors són els que porten a una discriminació i violació dels drets i llibertats dels altres.

(...)

PS. Debido a la extensión del artículo, se ha fragmentado en tres posts.

MARTA MINGUELLA GALLACH

1º BACHILLERATO 

LA IMPORTANCIA DE LA FILOSOFÍA

Unos hombres se encuentran en una cueva, atados de tal manera que no pueden ver lo que hay al otro lado de la entrada, por la que pasan personas que llevan a cuestas esculturas de animales y diferentes utensilios. De día, las sombras que generan los paseantes se proyectan dentro de la cueva y los prisioneros aceptan que ésa es la realidad.

Pero un buen día, uno consigue zafarse de sus ataduras. Al salir de su prisión se deslumbra con la luz del sol. Da una vuelta y observa que su vida en la caverna no era ni una mínima parte de la vida que hay fuera de ella. Se da cuenta entonces de que la verdadera realidad es aquella que está alumbrada por la luz del sol, y no la que queda sumida en la oscuridad de la caverna, meras sombras, reflejos inciertos.

El antiguo prisionero quiere volver a la cueva para avisar a sus compañeros de que todo lo que conocen no es más que una ilusión, pero lo reconsidera porque sabe que no le creerán y tratarán de acallarlo.Platón nos contó, de una manera comprensible para todos, que sólo existe una verdad y que todo lo que las personas creemos que lo es, resulta subjetivo, pues no es otra cosa que la visión que cada uno tiene del mundo (subjetiva, incompleta).

Esta visión se cumple en el debate político actual. No hemos comprendido todavía que no es malo tener ideas propias, lo malo es no saber con exactitud en qué nos hemos basado para llegar a esas opiniones. Es muy fácil hablar de todo; lo complicado y costoso es comprender el porqué. Por ejemplo, si se pregunta a cualquier joven sobre su posición ante la política observamos dos situaciones: la primera es la conocida abstinencia del derecho al voto, la comodidad del conformismo; la segunda es el sentimentalismo, es decir, votar al que vota la mayoría sin otro motivo que el movimiento de la masa, claro de la oscuridad de la que habla Platón. Pero hoy se considera correcto vivir sumidos en el mito de la caverna.

CARMINA ÁLVAREZ LLANES

20 AÑOS

Artículo escrito a los 18 años.