Páginas vistas en total

lunes, 16 de mayo de 2011

Por.


Por, molta por. Entres en aquella sala fosca per a buscar llenties un dijous per la nit. Silenci, cap so. I, no saps com, essent adult, t’envaeix aquell sentiment tan estrany que et fa caminar lentament i t’obliga a mirar a tots llocs abans d’avançar un pas més cap a les llenties. Busques l’interruptor de la llum i l’apretes, però la bombeta no s’encén. Continues la teva marxa i, de sobte, un soroll, provocat segurament pels teus peus, et fa agafar aire massivament i aguantar la respiració. Et quedes quiet, sense atrevir-te a deixar anar l’aire. Mires un cop més en totes direccions, sabent que si veus alguna cosa, t’hi quedes. És una mica il·lògic, no? Per què mirar tant si no pots veure res? Però tot i així pentines la despensa amb la vista, per si de cas. I et fa una mica de vergonya tenir por d’una cosa així a aquestes edats. I penses “què és la por?”.

Sentim la por i prou, no ens parem a pensar en què és. No ens imaginem que la millor manera de vèncer una cosa és saber què la forma. Jo crec que por és ignorància. Incertesa sobre el que vindrà, sobre el que ens espera. Acostumats a veure-ho tot amb llum i claredat, ens desconcertem quan no ho controlem tot. I llavors tenim por. Por a que les coses no surtin com ens esperem.

Però la por no és cosa de llum o foscor. No has experimentat por alguna vegada a perdre un amic? Aquell dia en què et vas enfadar amb un amic per un malentès o una ximpleria. I quan vas arribar a casa et vas passar un munt d’estona pensant en el teu amic. No és un amic, és el teu amic. En tants cops que havíeu rigut i en tants secrets que us havíeu confiat. I vas agafar el telèfon i vas marcar el seu número de memòria. I, sobretot, mentre esperaves a que contestés, tenies por. Por a que no et perdonés. Por a que no arribés a ser un altre cop com abans. Por a perdre un amic. I no recuperar-lo mai.
La por és física o psíquica? És un instint de supervivència o un debilitador natural?

A la primera pregunta jo respondria que, en estar causada per fets que raonem, és més aviat un efecte mental amb repercussions corporals, que et fan estar tens quan no trobes la llanterna de la despensa. No en som conscients de com el nostre cervell pot arribar a controlar qualsevol reflex del nostre cos. No en som conscients, no n’ets conscient, així que simplement notes com se t’encongeix el cor quan cruix el sòl, i decideixes preparar una truiteta de patates, que no passa res per no menjar llenties. Ja en menjaré demà per dinar, penses. Demà per dinar, perquè hi haurà prou llum en aquesta saleta com per a que puguis controlar la situació i agafar els llegums que més et vinguin de gust. I la por haurà passat, i tú no hi hauràs pensat.

Pel que fa a la segona pregunta, jo no sé si la por és un avantatge o un inconvevient. Sí, és veritat, el temor a alguna cosa ens fa petits d’aquella manera tan brutal, que no sembla gaire beneficiosa, però el fet de superar les pors ens fa grans per dintre i valents per fora. I tornes a la maleïda saleta fosca el dissabte a buscar vinagre aquest cop, que per l’amanida no te’n queda, i et torna a passar el mateix. El cor et truca, et dóna cops desde dintre, avisant de que passa quelcom que no li agrada. Aquesta vegada no pots donar mitja volta i marxar, perquè notes una maneta que t’agafa fort. Et preguntes qui té més por, si el teu fill o tu, i com a bon pare segueixes, palpes l’estant i agafes la primera ampolla que trobes, que no és precisament la del vinagre.

I per tercer cop hi entres el dimecres, que la nena vol llet després de sopar. I et preguntes què punyetes passa que sempre has odiat aquella saleta. Perquè odiem la por? Anem per la vida buscant sentiments diferents i emocionants, però quan ens topem amb el més interessant de tots, en fugim. En fugim perquè mai no en serem conscients que el món no és nostre, que en realitat som molt petits. Perquè la manca de confiança ens supera d’aquella manera tan potent, inexplicable. En fugim perquè no la sabem ni definir, la por. Perquè té la capacitat de fer-nos autoconvèncer que no fan falta les llenties. La truita és molt bona. No si, en realitat, perquè voldria jo llenties?

Bell's

Belén Llàtser Nieto
2º Bachillerato




sábado, 9 de abril de 2011

Tencar una etapa...


Petites decisions. Petites, molt i molt petites. Però d’aquelles que poc a poc ens van modelant, ens perfilen el més mínim detall de la nostra famosa personalitat, o millor deixem-ho en “manera de ser”. Aviat, cadascun de nosaltres desviarà una mica el camí. Tots, mes o menys, em fet la mateixa trajectòria. Alguns amb més obstacles, altres lluitant, potser algú ho ha tingut tot realment fàcil, no ho se. Però aquest camí on només calia deixar-se portar, s’acaba, s’està acabant. Ens trobem en la primera cruïlla del trajecte. Sembla que se’ns llenci el món a sobre, com si en els anys que ens queden en aquest viatge, no n’haguéssim de prendre més, de decisions.

Ens envaeix el sentiment d’angoixa per a que no s’acabi aquest curs. És por. Aquesta facilitat que tenim ara al tenir-ho tot agafat d’un fil, tots els amics localitzats, una monotonia en la rutina que ens agrada. Però el fil és dèbil, s’allarga, es desfila. Existeixen els canvis, les distàncies, les separacions. Però penso que a la vegada existeixen les millores, els retrobaments i les noves amistats. Penso que també existeixen maneres de conservar tot allò que fins ara ens ha fet somriure cada matí o cada nit. Maneres d’avançar en aquest camí, de no quedar-se enrere, en lo fàcil. Nous reptes, de tots tipus.

Per molt que necessitem algú que ens digui amb certesa que tot anirà bé, això només ens ho podrà dir el temps, amb el temps. I encara que ens faci por donar un pas endavant, deixar coses enrere, aquest minúscul pas tanca uns anys plens de records, i obre una etapa que estic segura que recordarem amb la mateixa alegria.

MARIA OLIVA FARRIOL
15 AÑOS

martes, 5 de abril de 2011

AMISTAD


Cuando en una relación interviene el amor, los amigos no tienen cosas en común sino que se tienen el uno al otro; se tienen en común. Esto significa cuidar otro, velar por su bienestar, darse y compartir proyectos de vida.

En las relaciones basadas en el amor nos alegramos de las alegrías del otro y nos preocupamos al saber que tienen un problema.

Amistad verdadera siempre comulgará con compromiso, pura donación hasta el extremo si es necesario. Es el amor más puro que existe entre dos personas.

En una relación profunda y duradera muchas veces se pone a prueba la verdadera amistad y, a medida que se superan juntos las dificultades, se va consolidando una amistad más auténtica.


Aunque los amigos se enfaden y no se vean más en toda la vida (si ahí hubo verdadera amistad) nadie puede borrar todos los momentos y experiencias juntos! Porque quedan, en simples recuerdos, pero quedan.

LLUIS LLORENS MINGUELLA
15 años 

domingo, 13 de marzo de 2011

Quejas.... quejas... quejas...


Mientras unos recorren 5 km para recoger agua contaminada y así poder beber, yo me quejo de tener que tirar la basura enfrente de mi casa.
Me quejo de tener que comer pescado o verdura el viernes de Cuaresma, cuando hay gente que ni siquiera tiene un jugoso rape en su plato.
Llamo a mi madre pesada porque me insiste en que tenga ordenado mi cuarto, mientras hay niños huérfanos que no reciben ni un beso de buenas noches.
Mientras un niño de 7 años está atento a las órdenes de un extranjero para hacer bien su trabajo en una cantera, yo me pongo a jugar al ordenador porque la clase de 3 horas de Economía me resulta pesada.
Me desespero al recordar que he perdido los ejercicios resueltos y tengo que volver a hacerlos, mientras millones de japoneses tienen que rehacer sus vidas a causa de un tsunami.
Sufro al pensar que no puedo jugar al fútbol durante 3 semanas por un esguince, cuando hay personas que no pueden hacerlo el resto de su vida al perder una pierna al frente de una guerra al que ni siquiera querían ir.
No le sonrío a mi novia a pesar de que me insista porque estoy molesto por una tontería, mientras hay madres que sonríen a sus hijos para evitar que la vean triste a causa de que su esposo les ha abandonado.
Casi siempre que nos ocurre algo en la vida, lo vemos desde una perspectiva negativa. ¿Por qué? Porque nos fijamos en las personas que, aparentemente, lo tienen todo. Me comparo con aquella persona que tiene un cuerpazo mejor que el mío, en aquel famoso que tiene 10 cochazos y tres mansiones, en el amigo que tiene a cinco “tías” detrás, en el vecino que tiene a una sirvienta que se lo hace todo… pero cuando nos fijamos en aquel niño pobre de África, ¿por qué no me quejo de que él no tiene la comida que yo tengo cada día?; y si nos fijamos en el japonés que lo ha perdido todo por el tsunami, ¿por qué no sufro al ver que él ha perdido a toda su familia? Y sin ir tan lejos, me bajo a la calle y veo a un vagabundo refugiándose de la lluvia en el porche… ¿por qué en ese momento no me molesta que él no tenga una casa como la mía?
Casi nunca le agradecemos a Dios por las muchas cosas buenas que nos pasan; en cambio, nos quejamos mucho de las pocas cosas malas que nos suceden.  Y todo porque nos comparamos con las personas equivocadas. Los que aparentemente lo tienen todo, no tienen nada. En cambio, las personas sencillas y humildes, que parecen no tener nada, lo tienen todo: fe, esperanza, amor, paz, fortaleza, etc. En ellos nos tenemos que fijar. De este modo nos quejaremos menos y creceremos como personas y no como animales.
Aquí tenéis un vídeo de una canción que expresa la realidad de lo que ocurre hoy en día. Creo que nos ayudará a fijarnos más en la gente sencilla que sufre en silencio y a quejarnos menos de nuestras pequeñas cosas.

¿Y ahora, te seguirás quejando de las pocas cosas negativas que te ocurren? Por desgracia, yo sí, porque soy así de desagradecido. Pero eso no quita que luche para quejarme menos y así crecer como persona…
PD: ¡Un paso para cambiar al hombre del espejo!

jueves, 3 de marzo de 2011

PARE I MARE


Vosaltres. Dues vides que es van trobar.
Una, un terratrèmol… inquiet, amb ganes de viure, de cantar, de ballar, d’apuntar-se a un bombardeig .
L'altre, la pau i la parsimònia personalitzada, esportista triomfador i el punt de ironia per riure fins reventar.
Poc a poc, aquestes dues vides es van anar juntant fins arrivar al punt de crear-ne quatre més.

Si! Vosaltres heu fet possibe quatre vides més. Heu fet posible amb el vostre esforç, amb el vostre amor, amb la vostre felicitat… ajudar-nos a cadascun dels quatre a viure en un món tant gran com aquest.
Vosaltres. Amb la vostra alegria m'heu ensenyat a somriure. Amb la vostre saviesa m'heu ensenyat a pensar, a raonar… Amb el patiment m'heu ajudat a créixer i a adonar-me de que és bo i necessari. Vosaltres, amb alguna "bronca", m'heu ensenyat a aprendre.
Vosaltres. Sí, vosaltres, dues vides, les dues vides que es van trobar un bon dia i es van unir. Gràcies a vosaltres sóc aquí, en un vespre de dimecres, escribint això. Perquè les vides, de vegades, s'han d'aturar a reflexionar… I pensant i raonant un s'en adona de moltes coses. I vosaltres també m’heu ensenyat a agraïr… Per això us vull dir des del fons del meu cor… Mil gràcies!
Mil gràcies per ser els pares que sou. Per haver creat quatre vides, LES QUATRE vides. Perquè sense vosaltres res hagués estat possible.
Gràcies, pare i mare!

BLANCA DEL CACHO ESTIL-LES

15 AÑOS  

sábado, 26 de febrero de 2011

HOY... TE RECUERDO


Dejo que la noche delate mis lágrimas. Dejo que resbalen sobre mi mejilla, sobre el recuerdo. Dejo la mirada perdida inventando una excusa. En busca de un abrazo; vivo de la imaginación. Al alcance de mi mano pretendo colocar todo sentimiento que me aleje la confusión. Soplo suave para ahuyentar la ira, cierro los ojos, creo pasión. Rabia, odio, monotonía que se acostumbra a la distancia, distracciones para no caer.
Te echo de menos. Fue tan injusto… Eras símbolo de valentía, de fortaleza. Eras la persona que nadie podía odiar. Me duele hablar en pasado, como si tu manera de sonreír y decir que todo iba a salir bien hubieran desaparecido de mi cabeza. Y no es cierto, te llevo y te llevaré siempre dentro de mí, en mi corazón. Un corazón que se encoge y no deja respirar al recordar.
No quiero que desaparezcas. La idea de que mis recuerdos se desvanezcan, duele. No quiero una última imagen, ni dos. Quiero descubrir lo que no me dio tiempo de descubrir. Querer todo lo que no te pude querer.
Nunca se ha llorado demasiado. Mis labios dibujarán una pequeña sonrisa al pensar en la tuya, y mis ojos liberarán una lágrima de nostalgia. Y así, solo así, quiero recordarte.

MARIA OLIVA FARRIOL
15 AÑOS

martes, 22 de febrero de 2011

A LOS QUE ESCRIBEN


Un día se me presentó en bandeja la posibilidad de participar en un certamen de narrativa corta. Cursaba COU. Pensé que aquella era “mi” oportunidad. Me empleé a fondo, todos los días, con ilusión y temor... hasta darle la forma definitiva a “mi” cuento. Insisto en el posesivo MI. Hay pocas cosas que nos pertenezcan tanto como las palabras que vamos desgranando hasta llegar a crear. Gané. Sí... ¡gané el concurso! Disculpad el desahogo, pero aún ahora me emociona el recuerdo de aquel premio. Ese estímulo me ayudó a entender qué significaba para mí escribir. ¿Era un pasatiempo? ¿Empezaba a ser una necesidad?

El meollo de lo que se denomina hecho literario radica en algo que cuesta explicar. ¿Por qué escriben los que escriben?. ¿Cómo se engendra, cómo nace ese momento en el que las palabras dejan de ser un instrumento cotidiano para convertirse en arte? Ahí van unas cuantas respuestas. Paul Aster: “A menudo me pregunto por qué escribo. No es sólo para crear obras hermosas o relatos entretenidos. Es una actividad que parece que necesites para sobrevivir. Me siento muy mal cuando no lo hago. No es que escribir me provoque un gran placer, pero es mucho peor si no lo hago” .Humberto Guzmán: “Cuando no escribo sufro enormemente”. Y Marguerite Duras: “Escribir a pesar de todo, pese a la desesperación.... Escribir es intentar saber qué escribiríamos si escribiésemos –sólo lo sabemos después- antes. (...) Si se supiera algo de lo que se va a escribir antes de hacerlo, antes de escribir, nunca se escribiría. No valdría la pena”.

Escribir es viaje, misterio, necesidad. Estamos acostumbrados al tópico de que se escribe por placer, que también es cierto. Pero estas citas nos aportan algo nuevo. La necesidad, a menudo, está muy por encima del placer. Cuando menos lo esperas... durante un paseo, al intentar conciliar el sueño... se presenta, como surgiendo de la nada, el germen de una idea; y te agarra la mano, te arrastra y te dice: “¡escríbelo!”. Es un imperativo; por eso hay sufrimiento. Empieza entonces el combate entre el autor, lo que necesita decir y cómo quiere decirlo. Álvaro Mutis lo expone así:

“Cuando escritores, colegas míos cuya obra admiro, me dicen que sienten un placer infinito al escribir, no es que no los crea... es que me cuesta un trabajo horrible imaginar eso. Para  mí escribir es una lucha con el idioma. El pintor tiene un lienzo en blanco y lo va llenando de colores. Pero el lienzo está en blanco, entregado a él totalmente, a lo que él haga. El músico tiene una gama de sonidos, una manera de aprovechar esos sonidos. En cambio, los escritores nos las tenemos que ver con las palabras, con las que hablamos con el peluquero, peleamos con el taxista, discutimos con el amigo; hacemos una vida diaria que gasta y desgasta las palabras. (...) Entonces estas palabras, cuando se unen a otras en una forma inesperada toman un brillo especial, saltan y se escapan de esa cosa usual, gris, cotidiana... Ahí está el sufrimiento: en buscar la otra palabra, la manera de usar algo que está gastado y usarlo como nuevo”.

Necesidad y sufrimiento. Sufrimiento y placer de escribir. Binomios con dos caras que parecen antagónicos. No lo son. Esa idea que lleva siglos dormida y despierta sin avisar; aquel aroma antiguo que nos evoca una sensación o nos catapulta hacia un rincón de la memoria que quisiéramos retener en una fotografía instantánea; una escena que desearíamos volver a vivir de forma distinta, con personajes distintos, con un final distinto; la imagen dolorosa de un niño hambriento o la dulzura que emana de una mujer embarazada, que parece que se escapa y ni se sabe qué daríamos por inmovilizarla en la retina; y la fugacidad de la vida y lo eterno, lo razonable y lo absurdo, la libertad y nuestras prisiones imaginarias, la realidad y el sueño.... Todo aquello que exige una vida propia y  proyectar su propia sombra... y que te dice machaconamente: “¡escríbelo!”.

Seguramente la necesidad es algo parecido a eso... Y sin necesidad de contar no hay relato, no hay poesía. Sin necesidad de “dar a luz” no hay escritor. Quizá ahí estriba la diferencia entre el que hace literatura y el que solamente domina la técnica. Es ese punto de genialidad que capacita al escritor para enfrentarse a la hoja en blanco, solo ante el papel y un mundo que espera ser creado; un mundo que cobra vida, muchas veces al margen de lo que el escritor había planeado. Y empieza la lucha , la desesperación por no lograr decir lo que se quiere decir, por decir algo que no estaba previsto y tener que volver a reinventar, el bloqueo porque hay algo que falla e impide continuar. En definitiva, el pulso del hombre con la palabra hasta que consigue transformar lo vulgar y anodino en obra de arte.

SUNSI ESTIL-LES FARRÉ
50 AÑOS

sábado, 19 de febrero de 2011

10 claves para el éxito en nuestros relatos


1/ Tener los instrumentos de trabajo que nos gustan, cuaderno y Boli que queramos. Si queremos hojas de líneas o de cuadros o de color lila, si un tipo de papel específico va a inspirar nuestra creatividad, pues merece la pena. Lo mismo con el Boli, utilizar el que queramos.

2/ Dedicar un tiempo determinado. Muchos de nosotros (por no decir todos) tenemos otras ocupaciones a parte de ponernos a escribir). Es recomendable elegir un momento del día que nos venga bien para ponernos a escribir. Algunos se ponen metas de x palabras al día. Yo, en cambio, suelo ponerme metas semanales ya que debido a mi horario y a mi forma de ser es lo que me conviene. ¡Averigua tu horario!

3/ Escribir TODOS los días, aunque sea 10 minutos. Escribir es como un músculo, hay que ejercitarlo para mantenerlo en forma, y cuanto más escribimos, más fácil nos resulta. La fase en la que estamos viendo la estructura de nuestra novela o al finalizar el primer borrador, también cuenta como escribir.

4/ No te enamores de tu relato. Más aún. Considera todo lo que escribas como un borrador. Esto hace que escribas más relajado. “99 por ciento talento, 99 por ciento disciplina, 99 por ciento trabajo. Nunca debes estar contento con lo que haces. Nunca es tan bueno como pudiera serlo. Siempre debes soñar y apuntar más alto que lo que sabes que puedes hacer. No te preocupes por ser mejor que tus contemporáneos o que tus antecesores. Trata ser mejor que tú mismo”.

5/ Entender que no hay relatos malos, pero sí hay relatos mejores que otros. Escribir siempre es bueno, aunque lo que vayamos a escribir no sea de la mejor calidad. Picasso seguro que nunca vendió su primera obra, y no por eso dejó de pintar.

6/ Leer, leer, leer. Leer lo que nos gusta. Leer los libros que tengan que ver con lo que estamos escribiendo. Leer libros dentro de la misma categoria que solemos escribir (por ejemplo, juvenil). Leer libros de otras categorías. Leer todo lo que caiga en nuestras manos. Leer todo de manera crítica, no como traga-galletas.

7/ Escribir, escribir, escribir. Escribir, practicar, aprender, corregir errores, escribir. Escribir es la mejor manera de inspirarnos para escribir más.

8/ Cuéntaselo a alguien. Yo soy fan de empezar cosas y nunca terminarlas. He empezado muchos libros que no han pasado de la décima hoja, con historias maravillosas y geniales. Pero cuando encontré el libro del cual dije “Este sí!” comencé a decírselo a gente. Primero a mis padres, ellos siempre me han apoyado. Y por supuesto no se lo dije a todo el mundo, pero sí a los más cercanos, con quienes tengo más confianza.

9/ Los fallos cuentan como aciertos. Cada vez que comentes un error hace que hayas descartado una manera de hacer algo. Eso significa que estás más cerca de la solución, así que no te desanimes.

10/ No lo dejes para mañana. ¡Abajo la procrastinación! Si queremos terminar el relato y podemos hacerlo ahora, no lo dejes para luego, porque puede que ese momento nunca llegará.

Fuente:http://elcircodelasletras.com/

jueves, 17 de febrero de 2011

EL QUE SÉ D'ELLA




La  conec  des  de  fa  un parell  d’anys,  més  o  menys. No m’agrada  gaire  el seu  nom,  ni  la  seva  cara,  ni la  manera  com  mira   la  gent.  És  més  aviat lletja. Té  les  cames  molt  llargues  i  uns  braços  que  no   paren  d’estirar-se  i  estirar-se.  En poc temps ha recorregut  tot  el  món. Trepitja  el  terra  molt fort i va deixant  unes  petjades  molt  profundes.  Espatlla  els carrers  amb  les  seves  mans. Tot  i  tothom  sembla que  estigui  molt  trist  i  malalt.
És famosa, massa  famosa. Surt a tots els diaris,  revistes, a  les  notícies  de  la ràdio  i  de  la  televisió.  Els periodistes van bojos per treure una exclusiva, una entrevista, una  fotografia...  Ella  és  el tema de conversa dels grans i fins i tot  dels petits. No es parla de res més, sempre  és ella, ella i ella; és una egoista.
Aquest Nadal me la van presentar. S’assembla al “Ceelit Bang” perquè com  que és tan  greixosa...  i  ho  xucla  tot... No  entenc per què  diu  que ens  hem  d’estrényer el cinturó si a ella no li’n va bé cap. A casa es va menjar tots els torrons i neules  que va poder i en  van quedar molt pocs per a nosaltres. Els meus cosins em van dir que també l’havien convidat a casa  seva...  i  el  mateix. “S’ha  atipat”, em van dir. 
Quan ja marxava em vaig posar al davant de la porta i li vaig preguntar: “A  on has  nascut? Com és que tothom et coneix però no els hi caus bé? Què  els  has  fet?  Per què sempre vas corrent? No descanses mai? No  fas  cap  esport? Has estat tu la que has esborrat les coses que em demanava de la carta dels reis?  Potser no ets tu la culpable, però... per què els pares es recorden tant de tu quan arriba final de mes? Ets lladre?” Però la molt maleducada no em va respondre, em va fer una ganyota i amb un sol salt va marxar a casa dels veïns.
Ara, quan fem plans, pensem... si ella ve, no ens arriba per anar al cinema. I els meus pares m’expliquen que, de moment, mentre ella segueixi engreixant-se  no és convenient comprar el que no sigui gaire necessari, ni capricis, ni res.
Estic fastiguejada. Ara no en té prou d’entrar sense permís a les cases. Es fica  a les botigues, als súpers, a les empreses... i ha convençut els amos que no  són necessaris tants treballadors. Cada dia que passa hi ha  més gent sense feina. Fins i tot ho reconeix el president del govern; no és una bona persona. Tan li fa  que a molts no els arribi ni per menjar, ni per pagar la hipoteca o  el lloguer...  Ja ho diu el meu avi, “és pitjor que la Rotenmeier”.
No se sap quan fugirà, tan de bo s’esfumés... quin malson! Com  és  tan  bruixa,  últimament tothom li ofereix una escombra perquè marxi volant. Quan es decideixi,  estic segura que farem una festa amb serpentines, globus... com quan celebrem  el  cap  d’any.
A Ella li diria: “Apa adéu. No cal que ens deixis ni l’adreça ni el número de telèfon .  No et penso buscar”.

 BLANCA DEL CACHO ESTIL-LES
15 AÑOS
(Escrito  a los 13 años)

miércoles, 16 de febrero de 2011

INDIVIDU I SOCIETAT (II)


Com s’ha dit al primer paràgraf, els humans són considerats éssers socials per nombrosos estudiosos però, malgrat això, aquesta definició d’“animal social” que Aristòtil va donar a l’home i totes les posteriors teories desenvolupades a partir d’aquesta segueixen creant debat. Aquest ve donat per les diferents opinions contraposades sorgides que defensen, o bé que l’home es caracteritza per una marcada sociabilitat, donada per la possessió del llenguatge i el pensament, o bé, que l’ésser humà és només cultura, que no hi ha cap naturalesa compartida.

Però, independentment de si l’home és un “animal social” o no, quan viu en societat adquireix un seguit de drets i deures que ha de respectar i que limiten la seva llibertat, és a dir, que davant d’aquestes pautes estipulades per la societat i tots aquells organismes que la regulen, l’home ha de controlar els seus impulsos, convertint-se així en un ésser racional, capaç d’establir la pròpia conducta per tal de no ferir els altres ni ser rebutjat socialment.

Tant l’origen d’aquesta competència humana com el de la decisió que prenen els homes de fer-ne ús i marcar-la com a patró de conducta són una incògnita. En el cas de la provinença de la destresa en sí mateixa, no se sap si és una característica intrínseca de l’ésser humà o si aquest la desenvolupa a partir del moment en què comença a viure en grup i, per tant, apareix la necessitat de controlar les seves accions per tal d’establir relacions pacífiques basades, principalment, en el respecte. D’altra banda, igual que es desconeix d’on sorgeix l’habilitat de l’home d’establir una consciència pròpia que li dicta el que ha de fer, també s’ignora si el menester de fer ús d’aquesta és posterior o anterior a ella.

El fet de no poder establir l’origen de la manera d’actuar de l’home envers la societat, no implica la ignorància dels processos que du a terme per tal de socialitzar-se, ja que, entenent per socialització el procés psicosocial mitjançant el qual l’individu adquireix les normes de conducta, els valors imperants i la cultura d’un determinat grup social, es pot deduir que aquesta té lloc al llarg de tota la vida de l’ésser humà ja que aquest mai no deixa d’aprendre nous conceptes que poden influir-lo i està en constant evolució. Tanmateix, aquest procés es concentra en els primers anys de vida, quan hi ha més aprenentatge per imitació. Després, queda integrat en la educació en què influeix la família, l’escola i, cada cop més, els mitjans de comunicació, entre d’altres factors. El seu objectiu és la transmissió dels diferents rols i creences entre generacions, encara que es poden donar canvis socials, és a dir, que una persona pot diferir de les ideologies que li han intentat inculcar. Aquest és un altre aspecte propi dels humans estretament lligat a la llibertat i a les seves capacitats intel·lectuals, ja que cada persona té el dret, el deure i l’oportunitat de crear-se una opinió pròpia, independentment de la educació rebuda, gràcies a la seva intel·ligència, i per tant, a la seva capacitat d’analitzar, jutjar, raonar, etc.



Pel que fa a la independència de l’ésser humà respecte a la societat, malgrat que els seus modes de viure més comuns són en comunitat, ja estigui aïllada o en el centre de l’activitat cultural, social i d’oci, hi ha molts casos de gent solitària que rebutja la vida en societat. De fet, hi ha diversos estudis, com el publicat al Journal of Cognitive Neuroscience, al qual es fa referència a http://depsicologia.com/los-solitarios-tienen-un-cerebro-especial/, que defensen que els solitaris registren una activitat cerebral més baixa en l’aspecte relacionat a les recompenses, ja que “dado que la gente solitaria no depende de la sociedad, puede ser que no se conforte con recompensas sociales”. Els fa més lliure la carència de lligams cap a una estructura social? O segueixen estant limitats per les normes que regeixen la societat?

Bé, realment, la indiferència davant la opinió dels demés els dóna més llibertat a l’hora d’actuar, en no preocupar-se per si el que han fet o dit està socialment acceptat. Però, a la vegada que gaudeixen de certs privilegis, segueixen tenint obligacions, i aquests deures els restringeixen totes aquelles accions que no estaven limitades per la seva consciència social. Per tant, continuen sotmesos al sistema legal, social, etc. característics d’una societat. És a dir, si violen una llei o atempten contra les llibertats d’un altre seran castigats d’acord amb les normatives vigents al lloc del que procedeixen o on han comés l’acció, teòricament, igual que tots els individus.

Per consegüent, cada persona té un seguit de deures que restringeixen la seva llibertat, però, alhora, gaudeix d’un conjunt de drets que protegeixen, i també limiten, aquesta independència. I, encara que aquests han estat el.laborats per tal de defensar els interessos socials i propiciar la convivència pacífica de l’espècie, sovint van contra els interessos individuals o d’un determinat grup de persones, cosa que genera conflictes que, a la vegada, afecta a les llibertats dels altres individus sota la influència d’aquests col·lectius o, simplement, propers a ells. Quan aquests conflictes o situacions d’inestabilitat es tornen greus, es creen nous drets i deures o s’adapten els ja existents per tal d’evitar futurs problemes amb el conjunt de gent causant del problema. La contrarietat consisteix en què la diversitat i la desigualtat presents dins l’espècie humana actualment no permet assolir una convivència pacífica. Aristòtil digué “Els pilars fonamentals de la societat són l’amistat i la justícia”; doncs bé, fins que tothom no gaudeixi d’aquests simples drets, que per a molts, avui dia, constitueixen privilegis, la llibertat no podrà ser classificada com un tret propi de l’ésser humà.

MARTA MINGUELLA GALLACH
1º BACHILLERATO

martes, 15 de febrero de 2011

INDIVIDU I SOCIETAT (I)


L’ésser humà és sovint definit com un espècimen social, és a dir, que té la capacitat i la necessitat de relacionar-se amb altres individus de la seva espècie. Aquesta característica ve donada per un genoma propi, del qual emergeix una intel·ligència simbòlica i social que processa informació i li permet comunicar-se, dirigir el seu comportament i crear manifestacions culturals que introdueixen canvis decisius en la manera d’utilitzar la seva pròpia intel·ligència i en la seva relació amb l’entorn social i físic. Aquesta és l’explicació pel que fa a l’habilitat de socialitzar-se, però quines són les raons de l’home per a necessitar establir relacions? Fins a quin punt és un ésser social? Quina és la seva dependència respecte la societat?

Per començar, cal establir els límits que suposa per a les persones el fet de viure en societat, un terme que te diverses accepcions, estretament lligades a les capacitats i desitjos humans abans esmentats, tot i què algunes estan més enfocades a determinats sectors, com l’econòmic, que d’altres. Així doncs, s’entén per societat: un conjunt de persones que conviuen i es relacionen dins d’un mateix espai i àmbit cultural; una agrupació natural o pactada entre persones, o animals, amb l’objectiu d’acomplir, mitjançant la mútua cooperació, totes o algunes de les finalitats de la vida; la formada per comerciants, persones de negocis o accionistes d’alguna companyia; i, per últim, el conjunt de persones o institucions que actuen unides per tal d’aconseguir un mateix objectiu. D’aquesta manera, en totes aquestes definicions destaquen valors com la cooperació i l’establiment de relacions, ja siguin només pel fet de compartir una mateixa nacionalitat o per pertànyer a un mateix grup social. Per tant, no només hi ha un interès per part de l’individu d’establir relacions, sinó que la societat depèn de la necessitat d’aquest d’establir-les, ja que sense aquesta no existirien les agrupacions de persones d’orígens i objectius compartits a les que s’ha fet referència anteriorment. Alhora, la societat determina els límits de cada individu, ja que, per tal d’aconseguir una convivència pacífica cal que els homes es respectin els uns als altres. És per això que el filòsof i economista anglès John Stuart Mill va dir “La meva llibertat acaba on comença la de l’altre”, entenent que una persona té plena autonomia sempre que amb aquesta no perjudiqui a ningú i no limiti la llibertat dels altres, ja siguin individus, persones o ciutadans.

Cal diferenciar aquests tres termes perquè, tot i què tots ells fan referència a l’ésser humà, cada un n’acota el seu abast tenint en compte determinades característiques. Un individu és una persona que pertany a una classe o un grup, considerada independent de les altres persones; tot i així, també pot referir-se a una persona de la qual no es coneix la identitat o a un ésser viu, animal o planta que pertany a una espècie independentment dels altres. Individu, però, també pot ser utilitzat com a sinònim d’ésser humà o persona, ja que aquest últim terme és definit com a individu de l’espècie humana. Per últim, i aquí és on s’evidencia una delimitació més notable i específica, el ciutadà és aquella persona que viu en una ciutat o en un estat. D’aquesta manera, s’estableixen topònims que diferencien les persones segons el seu lloc d’origen o de residència, i que divideixen els homes. Aquesta divisió dels éssers humans també pot ser donada per qüestions de raça, sexe, religió, etc. i, sovint, aquests factors són els que porten a una discriminació i violació dels drets i llibertats dels altres.
(...)

PS. Debido a la extensión del artículo, se ha fragmentado en tres posts.
MARTA MINGUELLA GALLACH
1º BACHILLERATO 

lunes, 14 de febrero de 2011

POESÍA.



"Amiga esperança
no em deixis anar.
Amiga nostàlgia
no et puc oblidar."



"S’apropa per la carretera gris       
un mercedes negre i lluent.
Frena amb una batzegada,
un cop sec de volant.
Baixa un home indecís,
duu sabates i corbata
i un abric de pell.
S’apropa capcot
al cubell de les escombraries
i lentament s’humilia
de genolls, buscant
vida entre la fètida
descomposició."

XAVI JULBE OLLOQUI
17 AÑOS


sábado, 12 de febrero de 2011

ÀNGEL

"Avui he descobert que la meva germana, la Glòria, és un àngel.
Bé, el descobriment no l’he fet tot avui. En vaig començar a tenir certeses fa dues setmanes. Eren prop de les deu de la nit. Jo havia acabat de llegir un llibre que m’havia prestat la Glòria i em dirigia a la seva habitació per a tornar-li. Just abans d’entrar, vaig veure que estava molt concentrada en alguna cosa. Ella no em veia, és clar, perquè jo l’estava espiant per la porta, que no estava del tot tancada. De sobte, va sospirar i es va començar a transformar en quelcom que volava. Li van sortir unes ales enormes i blanques, com de pell de conill, i jo les volia acariciar, però si ho feia em descobriria. No sé com, les ales li sortien del pijama sense foradar-lo ni fer arrugues. Sobre el seu cap hi havia un cercle blanc que desprenia una mica de llum. No duia posada una túnica blau cel, com els àngels que ens imaginem, sinó que seguia portant el pijama. Era un ésser perfecte. Tot i així, jo ja ho havia mig-descobert perquè és evident que no és una noia com les altres. Suposo que la gent també en té una breu idea del que és la Glòria realment.
...
Potser per aquestes cames tan llargues i primes. O aquesta figura alta i esvelta que projecta una ombra envejable les tardes de primavera.
Potser és aquesta cara, excepcionalment perfecta, amb aquesta boca tan bonica; aquests llavis gruixuts que no paren de somriure. És tan bonic el seu somriure. Però tant... Potser és aquest nasset summament característic. Quantes noies el voldrien? Llàstima que ella no pugui olorar la seva olor, perquè un no olora la seva pròpia olor. I la seva és tan dolça i exquisida. És un aroma floral que ni els millors perfums són capaços d’imitar.
...
O potser són aquells ullets que tantes coses diuen amb una mirada. Una sola. Sembla mentida que un acte senzill com mirar als ulls pugui transmetre multitud de significats. Et mira als ulls i et diu el que et vol dir. I ho entens perfectament. I, mentre la mires, sents aquella dolçor que sempre l’envolta. I sents com et quedes sense respiració, un cop més. I sents que mai l’oblidaràs, aquesta mirada. Mai. De veritat, mai.

...
Potser són els seus cabells, els que la delaten. Aquests rínxols perfectament corbats i extraordinàriament desordenats, que també fan bona olor.
...
Però no només el físic és el seu delator. El seu caràcter ja ho diu tot. Pacient, comprensiva, amable, dòcil, honesta, cortesa, neta. Tantes maneres d’explicar-ho i ni un sol adjectiu que ho englobi tot. És injust no poder-la descriure com es mereix, però què hi podem fer? Jo no sé explicar millor com és.
...
I mentre miro aquest ser insuperable penso en quants cops creiem que coses així no són possibles. Quants cops he dit que la Glòria era un angelet de manera metafòrica. I aquí estic, asseguda rere la seva porta intentant explicar-vos el que tinc. Intentant expressar una idea de perfecció que mai podrà ser expressada. Perquè els humans no estem capacitats per fer-ho. Perquè ens supera en massa aspectes. I què he fet jo per tenir un tresor com aquest al meu costat? Qui m’ho pot explicar? Com li preguntaré a la Glòria tots els dubtes que tinc? I com entendré les respostes?
Estic cansada, ja li diré un altre dia.
Ja li diré un altre dia que sé el seu preuat secret, que l’he vist. Les seves ales, la llum que irradia, l’aroma que desprèn... Tot.

...Tornaré, Glòria. Tornaré per preguntar-te coses que no entendré, per demanar explicacions que no sóc capaç d’assimilar. I m’ho explicaràs tot, llavors? I em duràs amb tu a volar? Per què ets un àngel, Glòria? Per què ets sempre al meu costat?"
BELÉN LLÀTSER
17 AÑOS
(Escrito hace dos años)


jueves, 10 de febrero de 2011

Escribir es tan sencillo como esto...



Tengo un amigo bloguero que domina la técnica de la escritura como nadie. Mientras llegan vuestros artículos, os presento su último post. No vayáis a pensar que es sencillo escribir así. Que yo recuerde, solo he oído a Ozores empleando esta habilidad.



Os presento a Tomae. Su post: DESVENGANDO EL BARRONDILLO   Bueno, ¿eh? Me ha quedado clarísima la idea fundamental del texto. ¿Y a vosotros?

Sunsi

miércoles, 9 de febrero de 2011

PEQUEÑO PROPÓSITO


Estaba mirando el cielo, sin propósito alguno, sin esperar nada a cambio. Me molestaba un destello de luz artificial, me impedía ver mil millones de destellos salidos de la nada. Lo tapé, e infinitas estrellas que parecían no salir por timidez, se mostraron ante mí como reinas de todo, como señoritas ante su rey pudiendo ser reinas. Como quien se esconde o no quiere resaltar, pudiéndose comer el mundo entero.


A veces somos así. Dejamos que un pequeño destello de nada nos impida ver un mundo de mil sentimientos, mil cosas que disfrutar, mil cosas que aprender. Porque a veces las personas no sabemos vivir sin esa preocupación, sin aquello que nos produce algo en que pensar y quizás llorar. 


Pequeño propósito de poner la mano ahí, a esa altura encima de la frente. Donde lo veamos todo mejor; no más sencillo, pero menos complicado.

MARIA OLIVA FARRIOL
15 AÑOS


martes, 8 de febrero de 2011

LA PLATJA.


La platja.
Aquella platja, tan bonica, tan tranquil.la..

Fa un dia assolellat, veus tot lo que t’envolta... la forma de la sorra, les petxines, el color del cel, de l’aigua, el moviment de les onades, que marxen i tornen.
Escoltes els sons, el so de l’aigua, de cada onada.. Sens el cos tot càlid, banyat pel sol. Notes un petit sabor a sal als llavis.

Seus a terra, poses una mà  i notes, també, la sorra càlida. N’agafes un grapat, sentint com canvia la temperatura de la teva mà i la vas deixant anar lentament, observes com cau...
T’aixeques, camines, passeges..
Veus un punt, molt lluny, mirant l’horitzó, en el que hi ha dues gavines jugant, posant i traient el bec de l’aigua...

Es para el temps!
BLANCA DEL CACHO ESTIL-LES
15 AÑOS

lunes, 7 de febrero de 2011

...Y POESÍA: TRISTEZAS Y ESPERANZAS.




Tic, tac,
tic, tac.
Corren les agulles
del rellotge
amb pas
lent.
Tic, tac.
El tedi abraça
les hores
cansades.
Tic, tac.
Passa el temps,
res canvia.
Rutines
de cada dia.
Tic, tac,
tic, tac.



Així com la terra que ha estat assetjada pel foc
i on més tard tornen a brollar belles plantes
verdes,
d'aquesta manera, quan tot sembla fosc
i no es veu el final del dolor,
tornen a sorgir noves esperances
verdes.






XAVI JULBE OLLOQUi
2º de BACHILLERATO

domingo, 6 de febrero de 2011

LA LITERATURA Y YO


Ante la palabra literatura mucha es la gente que pone mala cara, ya que, generalmente, se asocia al aburrimiento y al estudio duro y pesado. Sin embargo, la literatura también es lectura y, por tanto, evasión e incluso diversión, aunque a muchos les parezca inverosímil. A su vez, la literatura nos permite conocer la historia ya que, en numerosas ocasiones, los autores basan sus obras en hechos reales sucedidos en el pasado o en su tiempo; por ejemplo, la sociedad reflejada en una creación literaria puede asemejarse a la real hasta el punto de regirse por las mismas normas y costumbres. Pero no nos engañemos. Cuando nos dicen “Hay que leerse La Celestina y Tirant lo Blanc no valoramos las ventajas que conllevará la lectura de estas grandes obras de la literatura. Automáticamente pensamos “Madre mía, pero si no se entiende nada”.

Nos pasan por la cabeza pensamientos de todo tipo menos positivos. ¿Hasta cuándo va a durar este rechazo a la literatura? ¿Acaso no somos capaces de apreciar a los grandes literatos? ¿O simplemente no nos gustan las obras que nos son impuestas?

Hoy en día están apareciendo una gran cantidad de libros que captan la atención de los jóvenes y, pese a que no son obras maestras o el paradigma de la buena literatura, siguen siendo literatura y promueven la lectura. Porque, ¿qué es la literatura? Esta es definida como el arte que emplea como instrumento la palabra. ¿Acaso Stephenie Meyer no se dedica a eso? ¿Y Federico Moccia? ¿Y Jordi Serra i Fabra? Lo harán con más o menos acierto, pero todos estos autores se valen de las palabras para contar algo al lector, para hacerle llegar sus sentimientos, proporcionarle un mundo en el que pueda evadirse de la realidad que lo rodea y dejar volar su imaginación; o, simplemente, para contarles una historia.

Tal vez el problema no sea el hecho de que se obligue a leer a grandes literatos anteriores que nos pueden parecer desfasados y pesados y que hacen que aborrezcamos la literatura; tal vez el verdadero problema sea la carencia de obras actuales que nos gustan como lecturas obligatorias en escuelas e institutos. Es decir, ¿una combinación de obras coetáneas y pasadas no resultaría positiva? ¿Acaso no podríamos, de esta manera, a la vez que disfrutar haciendo una actividad obligatoria del colegio, aprender, por ejemplo, a comparar ambos tipos de obras? También se pueden hacer análisis y comentarios de obras actuales, ¿no?

No se trata de hacer leer la saga Crepúsculo que, pese a su éxito, no destaca precisamente por su correcta y elaborada escritura; pero hay muchos libros por leer de autores mundialmente reconocidos como son Arturo Pérez Reverte o Isabel Allende y no tan conocidos a nivel mundial, aunque si nacional, como Laura Gallego García. También hay obras que son consideradas excelentes, cuyos autores son estimados los mejores en su género, como por ejemplo Sir Arthur Conan Doyle y Agatha Christie en el caso de las novelas de misterio, que no son muy comunes entre las lecturas obligatorias de las escuelas.

Teniendo el amplio abanico de obras literarias que hay hoy en día y el fácil acceso a ellas, no hay excusa para no añadir nuevas lecturas obligatorias que motiven  más a los alumnos a leer y disfrutar haciéndolo, a la vez que les permita asimilar el correcto uso de la lengua así como tomar conciencia de sucesos que tienen lugar en nuestro mundo actualmente, como es el caso de Cometas en el cielo de Khaled Husseini, lectura imperativa el año pasado en 4º de la ESO.

MARTA MINGUELLA GALLACH
1º de BACHILLERATO