Páginas vistas en total

lunes, 16 de mayo de 2011

Por.


Por, molta por. Entres en aquella sala fosca per a buscar llenties un dijous per la nit. Silenci, cap so. I, no saps com, essent adult, t’envaeix aquell sentiment tan estrany que et fa caminar lentament i t’obliga a mirar a tots llocs abans d’avançar un pas més cap a les llenties. Busques l’interruptor de la llum i l’apretes, però la bombeta no s’encén. Continues la teva marxa i, de sobte, un soroll, provocat segurament pels teus peus, et fa agafar aire massivament i aguantar la respiració. Et quedes quiet, sense atrevir-te a deixar anar l’aire. Mires un cop més en totes direccions, sabent que si veus alguna cosa, t’hi quedes. És una mica il·lògic, no? Per què mirar tant si no pots veure res? Però tot i així pentines la despensa amb la vista, per si de cas. I et fa una mica de vergonya tenir por d’una cosa així a aquestes edats. I penses “què és la por?”.

Sentim la por i prou, no ens parem a pensar en què és. No ens imaginem que la millor manera de vèncer una cosa és saber què la forma. Jo crec que por és ignorància. Incertesa sobre el que vindrà, sobre el que ens espera. Acostumats a veure-ho tot amb llum i claredat, ens desconcertem quan no ho controlem tot. I llavors tenim por. Por a que les coses no surtin com ens esperem.

Però la por no és cosa de llum o foscor. No has experimentat por alguna vegada a perdre un amic? Aquell dia en què et vas enfadar amb un amic per un malentès o una ximpleria. I quan vas arribar a casa et vas passar un munt d’estona pensant en el teu amic. No és un amic, és el teu amic. En tants cops que havíeu rigut i en tants secrets que us havíeu confiat. I vas agafar el telèfon i vas marcar el seu número de memòria. I, sobretot, mentre esperaves a que contestés, tenies por. Por a que no et perdonés. Por a que no arribés a ser un altre cop com abans. Por a perdre un amic. I no recuperar-lo mai.
La por és física o psíquica? És un instint de supervivència o un debilitador natural?

A la primera pregunta jo respondria que, en estar causada per fets que raonem, és més aviat un efecte mental amb repercussions corporals, que et fan estar tens quan no trobes la llanterna de la despensa. No en som conscients de com el nostre cervell pot arribar a controlar qualsevol reflex del nostre cos. No en som conscients, no n’ets conscient, així que simplement notes com se t’encongeix el cor quan cruix el sòl, i decideixes preparar una truiteta de patates, que no passa res per no menjar llenties. Ja en menjaré demà per dinar, penses. Demà per dinar, perquè hi haurà prou llum en aquesta saleta com per a que puguis controlar la situació i agafar els llegums que més et vinguin de gust. I la por haurà passat, i tú no hi hauràs pensat.

Pel que fa a la segona pregunta, jo no sé si la por és un avantatge o un inconvevient. Sí, és veritat, el temor a alguna cosa ens fa petits d’aquella manera tan brutal, que no sembla gaire beneficiosa, però el fet de superar les pors ens fa grans per dintre i valents per fora. I tornes a la maleïda saleta fosca el dissabte a buscar vinagre aquest cop, que per l’amanida no te’n queda, i et torna a passar el mateix. El cor et truca, et dóna cops desde dintre, avisant de que passa quelcom que no li agrada. Aquesta vegada no pots donar mitja volta i marxar, perquè notes una maneta que t’agafa fort. Et preguntes qui té més por, si el teu fill o tu, i com a bon pare segueixes, palpes l’estant i agafes la primera ampolla que trobes, que no és precisament la del vinagre.

I per tercer cop hi entres el dimecres, que la nena vol llet després de sopar. I et preguntes què punyetes passa que sempre has odiat aquella saleta. Perquè odiem la por? Anem per la vida buscant sentiments diferents i emocionants, però quan ens topem amb el més interessant de tots, en fugim. En fugim perquè mai no en serem conscients que el món no és nostre, que en realitat som molt petits. Perquè la manca de confiança ens supera d’aquella manera tan potent, inexplicable. En fugim perquè no la sabem ni definir, la por. Perquè té la capacitat de fer-nos autoconvèncer que no fan falta les llenties. La truita és molt bona. No si, en realitat, perquè voldria jo llenties?

Bell's

Belén Llàtser Nieto
2º Bachillerato