L’ésser humà és sovint definit com un espècimen social, és a dir, que té la capacitat i la necessitat de relacionar-se amb altres individus de la seva espècie. Aquesta característica ve donada per un genoma propi, del qual emergeix una intel·ligència simbòlica i social que processa informació i li permet comunicar-se, dirigir el seu comportament i crear manifestacions culturals que introdueixen canvis decisius en la manera d’utilitzar la seva pròpia intel·ligència i en la seva relació amb l’entorn social i físic. Aquesta és l’explicació pel que fa a l’habilitat de socialitzar-se, però quines són les raons de l’home per a necessitar establir relacions? Fins a quin punt és un ésser social? Quina és la seva dependència respecte la societat?
Per començar, cal establir els límits que suposa per a les persones el fet de viure en societat, un terme que te diverses accepcions, estretament lligades a les capacitats i desitjos humans abans esmentats, tot i què algunes estan més enfocades a determinats sectors, com l’econòmic, que d’altres. Així doncs, s’entén per societat: un conjunt de persones que conviuen i es relacionen dins d’un mateix espai i àmbit cultural; una agrupació natural o pactada entre persones, o animals, amb l’objectiu d’acomplir, mitjançant la mútua cooperació, totes o algunes de les finalitats de la vida; la formada per comerciants, persones de negocis o accionistes d’alguna companyia; i, per últim, el conjunt de persones o institucions que actuen unides per tal d’aconseguir un mateix objectiu. D’aquesta manera, en totes aquestes definicions destaquen valors com la cooperació i l’establiment de relacions, ja siguin només pel fet de compartir una mateixa nacionalitat o per pertànyer a un mateix grup social. Per tant, no només hi ha un interès per part de l’individu d’establir relacions, sinó que la societat depèn de la necessitat d’aquest d’establir-les, ja que sense aquesta no existirien les agrupacions de persones d’orígens i objectius compartits a les que s’ha fet referència anteriorment. Alhora, la societat determina els límits de cada individu, ja que, per tal d’aconseguir una convivència pacífica cal que els homes es respectin els uns als altres. És per això que el filòsof i economista anglès John Stuart Mill va dir “La meva llibertat acaba on comença la de l’altre”, entenent que una persona té plena autonomia sempre que amb aquesta no perjudiqui a ningú i no limiti la llibertat dels altres, ja siguin individus, persones o ciutadans.
Cal diferenciar aquests tres termes perquè, tot i què tots ells fan referència a l’ésser humà, cada un n’acota el seu abast tenint en compte determinades característiques. Un individu és una persona que pertany a una classe o un grup, considerada independent de les altres persones; tot i així, també pot referir-se a una persona de la qual no es coneix la identitat o a un ésser viu, animal o planta que pertany a una espècie independentment dels altres. Individu, però, també pot ser utilitzat com a sinònim d’ésser humà o persona, ja que aquest últim terme és definit com a individu de l’espècie humana. Per últim, i aquí és on s’evidencia una delimitació més notable i específica, el ciutadà és aquella persona que viu en una ciutat o en un estat. D’aquesta manera, s’estableixen topònims que diferencien les persones segons el seu lloc d’origen o de residència, i que divideixen els homes. Aquesta divisió dels éssers humans també pot ser donada per qüestions de raça, sexe, religió, etc. i, sovint, aquests factors són els que porten a una discriminació i violació dels drets i llibertats dels altres.
(...)
PS. Debido a la extensión del artículo, se ha fragmentado en tres posts.
MARTA MINGUELLA GALLACH
1º BACHILLERATO
