Pip pip pip pip..., sents l’eco llunyà del despertador, cada cop més i més proper, fins que te’n adones de que és el teu, de que et crida a tu. I per un moment penses de deixar-ho córrer, els convidats d’ahir, la son que sembla voler-te guanyar, la voluntat que es va fent petita. Però no, vols anar amb bici i hi aniràs, guanyes tu.
Ràpid apretes el botonet que trobes primer del despertador, aquella màquina tant útil de la qual depenem moltes vegades, però que ara podria despertar la teva dona, aquest àngel que tens aquí al teu costat que es comença a moure -el despertador actúa fins i tot quan no volem que ho faci- però que encara dorm plàcidament, com una nena. Li dones un petó al teu tresor, aquell que guardes en el fons del teu cor i que ningú mai no et prendrà, amb cuidado de no despertar-lo.
T’aixeques poc a poc, i et vesteixes sentat en el sofà blau, perquè en la foscor costa mantenir-se en equilibri amb una cama, tot i que la pràctica desde els setze anys fa molt.
Quan acabes, agafes les crosses, vas cap a baix, i amb compte de no fer soroll amb les claus obres la porta de la sala annexa i allí està la teva bici, aquesta amiga que durant tants quilòmetres t’ha acompanyat i portat, ha baixat muntanyes amb tu i les ha pujat, barallant-se amb tu i amb la força de la gravetat que us emputjava a tots dos cap a baix, contra aquella sola cama que treballava més i més fins a arribar satisfeta a la meta.
Esmorzes una mica i et prepares l’Isostar, perquè a mitja pujada es nota la diferència entre aigua i beguda energètica, una sembla fer-te més pesat i l’altra et dóna literalment una empenta invisible desde darrere.
Després les ulleres de sol, que sinó no veus res a contrallum, i això molesta molt. També el casc, és clar, perquè protegeix molt, i més per la muntanya, no sigui pas que la roca d’aquell gir tant brusc ple de grava et faci caure aquest cop, espantant la teva dona més que a tu mateix.
I, finalment, la bamba te la poses a la sala annexa per a no ratllar el parquet de casa, perquè amb una cama és imprescindible que la bamba s’agafi al pedal.
Ja està tot preparat, i quan surts per la porta mires enrere i penses que un cop més amb bici, que ho tens tot. Actives el comptaquilòmetres, i ja posats mires quants n’has fet amb aquesta bici, i et sorprens de lo lluny que pots anar amb només una cama i una bicicleta. En fi, qui vol, pot.
Et dirigeixes al casc, un punt de trobada que es diu així perquè algú va olvidar un casc de moto temps enrere, i hi trobes a dos dels quatre amics que havíeu quedat aquí a les vuit en punt. Et fixes en el cel, sembla mentida com mentre et vesties, esmorzaves i venies cap aquí canvia de fosc a clar, de no-sol a sol. I mentre ho mires arriva el tercer amic, i comenceu l’excursió.
Avui heu pensat d’anar pel camí de fa tres setmanes, per canviar.
Comences a pedalar xano-xano, no és ni pujada ni baixada, i t’agrada aquesta sensació, perquè ara ets amb bici i no hi ha pressa perquè és dissabte i no plourà perquè el cel és completament blau, amb sol, tot i que no t’has vestit d’estiu perquè a l’hivern el cel enganya, i pots passar fred, i de fet, no tens calor amb el que duus posat.
Aviat arriba la primera pujada, que és curta però empinada. La puges sense dubtar, que els dubtes fan perdre temps i forces. Dirigeixes la bicicleta entre les pedres soltes, triant la roca dura i compacta, que no traiciona. Aviat acava, i beus una mica de la cantimplora, ràpid perquè una cama, un braç i grava són difícils de fer compatibles, encara que no sigui pujada.
Continua l’excursió, i tu pots, és clar, perquè tu vols, i tothom que et coneix t’admira inevitablement. Perquè no hi ha gaires homes que siguin metges, estiguin amb la família, esquiïn i vagin amb bici amb una cama, i el més important, siguin feliços i no demostrin tot el que fan a tothom. I quan algú coneix a algú com tú es sorprèn. Es sorprèn de que et posis a la cua i pedalis com els demés, bé, com els demés aparentment, perquè aquesta cama fa el doble que les dels altres. Per això està tant forta i pot. Pot perquè vol.
Ja arriva el final de la sortida, amb aquella pujada tant difícil i llarga que fa del més fort un figaflor, i que crema cada gram d’energia que queda, fins que s’acaba, i hi ha gent que para i s’aparta ràpid. Però tu segueixes. Un, dos, un, dos..., notes el bum, bum del cor per tot el cos, fins i tot a les mans que tant fort s’agafen al manillar notes els batecs d’aquest cor que mai para de treballar. I no mires el rellotge perquè et dóna por saber les pulsacions, perquè et sembla que estàs superant el teu màxim.
I deixant de banda el cor, notes la pujada dintre teu. Notes cadascun dels músculs de la cama, notes com et crema tot, i ràpid i d’un glop et beus el gel especial energètic, i t’emputja, sí, però la cama treballa i aviat estàs igual que abans. I comences a divisar el final. Sembla llunyà, però cada cop s’acosta més aquella rampa final que acava de matar a tot aquell que aconsegueix arribar-hi sobre la bici. I tú pots, és clar, perquè tu vols. No és un ànim, és una realitat. Un pot o no pot. No és com les pel·lícules que, sense haver practicat prou, arrives. No. Aquí si ets prou fort ho fas, i si no, no. Però podent-hi i tot et sembla que aquest cop no podràs, i t’arrepenteixes de no haver-te quedat al llit, amb el teu àngel. Tu mateix dius moltes vegades que la força per pujar és força intel·lectual, per a no rendir-te. És saber pensar amb el cor a més de 180. Però tú hi vols arribar, i finalment hi arribes. I una petita llàgrima de l’esforç t’entel·la la vista. Has arribat el primer. Has volgut, has pogut. Perquè tu pots, sí.
Una mica més enllà, us acomiadeu tots, i marxes cap a casa, feliç. Feliç un cop més d’haver-te superat. I quan t’obre la porta aquell àngel i et diu que està fent una Quiche Lorraine et poses content. Perquè això és el millor que tens: l’alegria. I perquè l’alegria te la dóna el voler, el poder. I si tu vols, pots.
BELÉN LLÁTSER NIETO
17 AÑOS
Dedicado a mi padre.
